Repasso la premsa de la setmana i constato, consternat, que els aparells de propaganda dels partits polítics es disposen, a propòsit del nou finançament, a publicitar fins a l’extenuació,  els seus motius per a l’optimisme o el malestar. Al marge que ni al cafè on esmorzo cada dia, ni dinant amb la meva família ni amb cap dels meus amics la qüestió del finançament ha estat objecte del més mínim interès, l’efervescència aparentment viscuda en els cercles polítics i periodístics m’ha desconcertat profundament. Especialment si penso que, ben mirat, fins i tot les persones més desinformades i desinteressades per la política haurien escrit a la perfecció des de fa més d’un any el desenllaç d’aquest serial del finançament: l’oposició rigorosa i maximalista i el govern seguint la tradició del peix al cove, que tan terrible sembla sempre als qui estan a l’ombra i que sempre apliquen els qui volen romandre al sol. El més curiós és que malgrat que tothom sabíem com acabaria aquesta qüestió, ara tothom sembla sorprès i excitat: els uns per l’èxit històric que diuen haver assolit i els altres per la traició que creuen novament perpetrada.

Mirat així, no es fa difícil constatar que, en general, l’opinió ciutadana sobre la política catalana sigui francament molt negativa (he incoporat en aquest mateix blog una enquesta per quantificar aquesta percepció) i que la famosa desafecció augmenti a velocitats galopants. S’ho guanyen tan a pols!  Personalment, em sembla evident la contradicció entre els acords estatutaris (bliateralitat, ordinalitat, correcció de desequilibris en base al pes de la immigració) i l’acord subscrit entre els Governs espanyol i de Catalunya. Segurament, però, desacreditats com estem, la valoració que puguem fer els quadres dels partits d’aquest acord és del tot irrellevant!  Arribats en aquest punt, doncs, em conformaria amb què els polítics patriotes d’aquest país reflexionéssim serenament sobre el que hem fet fins ara, i el que estem disposats a fer en un futur (si realment volem que algun dia la majoria sobiranista d’aquest país serveixi per alguna cosa).

Nota. No voldria que cap ciutadà ben intencionat sortís d’aquest post i d’aquesta emocionant i històrica setmana amb la sensació que l’ambient polític a Catalunya està especialment enrarit: que CiU ha decidit separar-se de la centralitat que la caracteritza i enarbolar la lluita cap a la independència; que el reducte de catalanistes del PSC té mala consciència per l’espanyolització definitiva de Catalunya que suposa veure el President fent de comparsa al Comitè Federal del PSOE; que els d’ERC dubten sobre si pot resultar poc coherent votar en contra de l’Estatut perquè es quedava curt i a favor del nou finançament encara que es quedi a distància dels articles estatutaris que s’hi refereixen. Per a tranquil·litat de tothom, es bo saber que, com explico en el post que precedeix aquestes ratlles, els mateixos prohoms del país aparentment tan excitats per les qüestions del nou finançament han tingut temps per a coincidir, plàcidament i alegres als concerts i festivals que marquen l’inici de l’estiu.  I és que per favor, una cosa no treu l’altra!