Resulta que aqui, a Catalunya, tenim la mala costum encara de parlar una llengua que, bé, sembla que vosté odia, Sr.Alvarez i la voldría morta o en el seu defecte amagada sota terra.
Bé, aquest fenómen, que no es exclusiu de vosté, es un xic estrany al món, on generalment l’inmigrant s’adapta al costum que hi troba. Aqui es més aviat al revés, el natiu s’adapta a l’inmigrant, per tant hi ha una situació colonial. No, no en temps d’en Franco, ara, setembre del 2009.

Ja se que no fotrà ni cas del que li dic, en realitat no escric per vosté. Escric pels pallussos dels meus paisans. Els pallussos dels meus paisans encara tenen l’amabilitat de facilitar-li la vida a l’inmigrant, molts dels quals es mostren intransigents, volent imposar la seva manera d’esser i fer, i per tant de parlar. Ja no se si es tarannà flexible, seny, por, o covardia, o una barreja de tot.

Però si se que respondre així devant una intransigencia gairebé absoluta, ens portarà finalment a la desaparició o a la suplantació com a poble.

El programa del bilinguisme ja ha corregut prous anys per a veure que ha fracassat. S’han donat tota classe de facilitats per aprendre i poder fer servir l’idioma del pais. Però no hi ha res a fer. Els hispanics son així.

Si, ja se que posar-nos intransigents es anar contra la suposada personalitat de la nació, i que les consequencies poden arribar a esser greus (separació en dues comunitats). Però ja no veig una altra solució, en l’actual estat de coses, en que comencen a encendre les llumenetes d’alarma, i de que el que tenim devant no afluixa ni un pam, ni tan sols raona res, no escolta. Doncs nosaltres tampoc.

FORA XARNEGOS

I això no és mentida i qualsevol ho pot comprovar. Em permeto, doncs, concloure que una persona de l’Empordà té més accés a continguts en castellà que en català a través de la televisió.
També he decidit fer una volta per un quiosc conegut del centre de la ciutat i fer una ullada a la premsa. S’ha confirmat la meva percepció i, per tant crec que no menteixo si afirmo que:
- Puc comprar en català: l’Avui, El Punt, el Diari de Girona, el setmanari Empordà, el bisetmanari Hora Nova i poca cosa més.
- Puc comprar en català o castellà El Periódico
- Puc comprar en castellà: La Vanguardia, ABC, La Razón, El Mundo, El País, Expansió, Cinco días, Sport, El Mundo Deportivo, As, Marca i altres de menor tiratge
- Quant a les revistes, he fet una ullada a les de viatges, salut, eròtiques, cor, etc. i he trobat abassagadora la quantitat de revistes en castellà. Només he sapigut trobar Sàpiens i la Revista de Girona en català.
Per tant, arribo a la conclusió que el predomini del castellà sobre el català en els nostres quioscs és important.
No he disposat de temps per tal de fer aquestes comprobacions en el món de la ràdio. Si molt convé, m’hi poso.
És evident que l’ensenyament a Catalunya es fa en català. Crec que, fins i tot, és legal. Hi ha lleis que ho defensen. I les lleis es poden canviar obtenint una majoria parlamentària. Que el català és la llengua vehicular de l’ensenyament és una obvietat i que, d’altra banda, s’ha facilitat mitjançant aules d’acollida la integració en el català està molt clar. I que a ningú se li ha negat una explicació en castellà o en una altra llengua també és de tots conegut. Insisteixo: aquesta és la meva percepció
Que la Generalitat i els Ajuntaments de Catalunya s’adrecen als seus ciutadans en català és una altra obvietat. Només faltaria. També ho regulen les lleis. I, de vegades ho fan de manera bilingüe o, fins i tot, multilingüe, com seria els cas dels tríptics que va editar l’Ajuntament de Figueres on donava instruccions per la recollida d’escombraries i la utilització de la deixalleria mòbil.
Quant a l’Adminsitració de l’Estat, hi ha una mica de tot: habiitualment ho fan en castellà i, de vegades, en bilingüe. Quant al tracte amb els funcionaris, depèn de qui et toqui…
Una altra cosa, i crec que per aquí anava el doctor Solà, és la salut social de la llengua. Vaig sovint a Barcelona i cada cop costa més ser atès en català. I valoro molt els esforços que fan els nouvinguts per respondre en un català primitiu. Em sembla genial. Però és que també comença a observar aquest fenomen a Figueres, on ja costa trobar persones que parlin en català entre els empleats, per posar un parell d’exemples, dels supermercats o de les benzineres. I d’això diem salut social de la llengua. I pels passadissos del meu institut se sent molt més castellà que català. I això és una realitat. Per tant, senyor Solà, gràcies per denunciar aquest fet davant dels diputats. I ja sé que una llengua no es pot imposar per la força, però no podem comparar els mitjans de que disposa la llengua castellana amb els que disposa la llengua catalana. Ni que només sigui en nombre de parlants.
Finalment, el senyor Álvarez de Castro em titlla de “converso” i sospito que no parla de conversions religioses i sí que em retreu que parli i escrigui en català.
Sóc nascut a Barcelona, al barri de Sants. La meva mare va néixer al barri de la Barceloneta, filla d’un industrial que abastia de peces de recanvi de llautó als vaixells. El meu pare va néixer al carrer Bailén, a prop de la plaça Tetuán. A casa es parlava castellà, que era la llengua de la família del pare (masclisme obliga) i era la llengua que s’entenia que facilitava la promoció social. El català, a casa meva, tenia la consideració despreciativa de ser “llengua de botiguers” mentre que el castellà era llengua noble amb la que es podia anar a arreu.
Vaig viure molts anys a l’Aragó i ara fa 22 anys vaig tornar a Catalunya. Volia integrar-me en aquesta cultura, no destacar per la meva llengua sinó per les possibles qualitats de la meva persona. I si vols barrejar-te, has de parlar la llengua de la resta i ser un individu més del conjunt.
Per tot això, com deia al principi, em molesta que em titllin de mentider. Ara bé, prometo intentar no caure en cap més provocació i callar per no alimentar més polèmiques que no van enlloc. Em sap greu l’extensió d’aquesta intervenció.