Finalment, després de tres mesos intentant-ho, avui he aconseguit dinar amb els meus avis paterns, per sort meva, encara en vida. Com em passa cada vegada que els visito, i malgrat que he procurant alliberar-me’n treballant,  al despatx tota la tarda he quedat presoner d’un profund sentiment de tristesa. Incapaç de mantenir cap conversa raonable, el meu avi malalt d’Alzheimer ha dinat en companyia nostra, silent, concentrat amb el plat que tenia a taula, insensible a cap estímul extern que li donéssim. En marxar, l’àvia m’ha confirmat que mentres pugui, està decidida a viure amb el seu marit, amb qui ha viscut penes i alegries durant prop de setanta anys. "-Amb tot el que hem viscut junts, creus que ara podria deixar-lo morir lluny del meu costat? Prefereixo ser jo qui marxi abans d’aquest món [exhausta d'assitir-lo] que no fallar-li a aquestes altures. Per què ho hauria de fer? Ja no em diu res, però ens fem companyia, és l’home amb qui em vaig casar."

Comparo aquest història d’amor de roca picada, amb la fragilitat dels vincles sentimentals que establim els homes i les dones de la meva generació, tantes vegades incapaços de vincular el sentiment amorós a l’esforç, al sacrifici, al dolor, també. Incapaços de fer perdurables els sentiments profunds, de romandre fidels als valors que, de fet, justifiquen i donen sentit al nostre pas pel món.