En una desenfadada i interessant conversa amb periodistes de la ciutat de Figueres va sorprendre la meva confessió que, de grat, acostumo a llegir només La Vanguardia i que sovint les dinàmiques pròpies de la classe política m’avorreixen. Alguna dels presents a la conversa va interpretar que d’aquest desencís se’n podria desprendre un cert fastigueig cap a les qüestions domèstiques, locals si ho preferiu. Res més lluny! El concepte de país petit o gran no té a veure amb la geografia ni amb les dimensions físiques d’un projecte. Thomas Bernhardt, per exemple, sempre va mostrar-se fastiguejat de l’ambient irrespirablement provincià que, en la seva opinió, respirava un país tan gran com Aùstria. Fent d’alcalde de Figueres i alhora de Diputat al Parlament, t’adones que sovint el repte d’aixecar-se de l’anècdota i el pur tacticisme és tan difícil per als residents d’una petita ciutat de comarques com per als més saberuts ilustres diputats. I és que n’hi ha que disfruten fent de batxillers i buscaraons, tan si viuen en un llogarret com si treballen a la seu de les nacions Unides. Per això procuro marcar una certa distància amb els qui tendeixen a embardissar-nos amb tripijocs les qüestions de l’ànima i tendeixo a buscar proximitat amb els qui, contràriament, procuren mantenir-nos viva l’aspiració cap als valors més absoluts . En aquest punt, posats a ser justos, he d’admetre que res no ens assegura que a les columnes de la Vanguardia puguin estan més immunitzats del soroll i l’anecdotari que a les pàgines dels setmanaris locals. Com sempre, tot depèn de qui i no de què i des d’on s’escriu! Així doncs, visca el país petit, si ens permet fer-nos grans!