Sobre la despenalització de l’avortament.
En una reunió de coordinació parlamentària em confirmen que el Govern de l’Estat té intenció d’impulsar la despenalització de l’avortament. De fet, pel creixent soroll que s’escolta a través dels mitjans, ja fa setmanes que els aparells de propaganda política destres i sinistres han començat a fixar ostentosament posicions. D’entrada, potser és bo recordar que actualment a l’Estat espanyol l’avortament està castigat amb penes de fins a dotze mesos de presó. Només en el supòsits que l’embaràs pugui suposar transtorns psíquics per a la mare, que sigui la conseqüència d’una violació o que existeixin indicis que el fetus naixerà amb greus tares físiques o psíquiques el legislador permet que l’avortament es pugui dur a terme.
Davant la determinació governamental de reformar la llei, penso que seria propi d’una societat moderna i madura poder analitzar aquesta qüestió sense estridències ni jocs partidistes. Aquest és un tema prou important, que afecta al més transcendent, que és la vida humana, sobre el qual els tacticismes, el soroll i els dogmatismes es fan especialment repugnants. Penso que la segurament necessària reforma de la llei, si vol ser justa ha d’encarar el tema tenint en compte tres perspectives: el dret inalienable a la vida i el deure de l’Estat de dret de protegir-la; la perspectiva i el context dels progenitors i, finalment, atesa la dimensió moral del tema, el dret dels metges a objectar davant aquesta pràctica, si finalment els seus propis principis hi són contraris.
Segur que aquesta no serà una reforma fàcil. És important però que si finalment el legislador ha d’emprendre aquesta reforma, ningú pretengui autoinvestir-se d’una pretesa superioritat moral, ni en nom de Déu ni en nom de semblants dogmatismes sexistes! Perquè el que és segur és que el que menys necessita una adolescent de setze anys embarassada i el mandril irresponsable que l’ha prenyat són discursos moralitzants! No podem corregir la nostra incapacitat social per fer crèixer ciutadans responsables, només a cop de condemnes i reprovacions!
30 Març, 2009 a les 22:32
És un tema prou important sobre el qual sento sempre més opinions masculines que femenines.
En primer lloc cal deixar clar que cap llei obligarà a avortar mai ningú que no ho vulgui.
En segon lloc, no conec cap noia que s’hagi sotmés a un avortament “per caprici”. És una experiència traumàtica ben important en la vida d’una dona.
En tercer lloc, els avortaments legals que es fan avui dia en molts casos voregen el frau de llei: la llei actual ha quedat desfasada pels usos socials.
Finalment, irrita observar el discurs de la dreta més conservadora intentant situar el debat, novament, en avortament sí o avortament no.
Emplenar allò que diu el nostre alcalde que ha de ser un debat seré i reflexiu de truculència i arguments sentimentaloides no és positiu. Els partidaris del preservatiu no emplenem el Vaticà de fotografies de malalts de sida, simplement, perquè tenim vergonya i fugim de la demagògia quan sabem que parlem de coses serioses.
Plenament d’acord amb en Santi quant a l’objecció de consciència mèdica. És del tot respectable encara que es tracti d’un metge de la sanitat pública. Res a dir.
I encara que ja sé que cal no fer broma, permeteu-me dir-vos que se m’ha escapat el riure amb això “del mandril”. Realment, per desgàcia, abunda aquesta espècie d’eixelebrats que en nom de l’amor deixen embarassades noies que temen no ser prou modernes ni enrrotllades si no els hi permeten desfogar-se sense els estris malaïts per la cúria ultraconservadora. Per cert, molt bones les frases del bisbe de Sant Sebastià dient que l’Esglèsia ha de ser propositiva i no pas impositiva.
En fi….més bé farien posant ordre en els seus desordres i estalviar-se els diners que han de pagar per solucionar tots els plets per abusos que tenen plantejats i deixar en pau la societat civil.
2 Abril, 2009 a les 20:21
Bona nit Santi
Unes petites reflexions:
Primer de tot, aquesta llei que està en vigor, permet anar a una clínica privada i abortar lliurement sense problemes abans de les 12 setmanes. Si es cert, que abans de passar per quirofan, passes primer per un psiquiatre el qual confirma que la mare pateix depressió. Feta la llei feta la trampa.
No només aborten les adolescents, ull amb el que diguem. Molts dels abortaments provocats son per relacions extramatrimonials, es a dir, persones adultes, amb estudis superiors i de clase social benestant.
Es evident que aquesta llei s’ha de renovar de dalt a baix per evitar la paradoxa. Els legisladors han de ser valents i no cedir a les presions de diferents sectors conservadors i religiosos.
Estic totalment d’acord amb tu santi, quan parles de l’objecció de conciència del facultatiu, només faltaria, tenen tot el dret a negarse a fer efectiu l’abortament.
15 Abril, 2009 a les 20:06
Benvolgut Santi,
Llegeixo la teva entrada al bloc i he de dir que estic d’acord en gran part de la teva reflexió, però amb matisos. També amb els comentaris que s’hi han afegit. Vagi per endavant que una cosa és el debat de l’avortament i una altra el debat de la seva regulació legal, un Estat de dret ha de garantir el dret individual dels seus ciutadans, agradi o no a una majoria o minoria sigui quina sigui. Hem de defensar la llei malgrat no ens agradi i els responsables polítics heu de treballar perquè aquesta llei, o qualsevol altra, sigui el millor possible per als ciutadans.
Només apuntar unes coses a les perspectives que assenyales: en primer lloc el dret inalienable a la vida i l’obligació de l’Estat de dret de protegir-la, no s’ha de tenir en compte més enllà tractar-se d’un dret fonamental que empara la Constitució de 1978; en segon lloc la perspectiva i el context dels progenitors en cap cas, sota el meu punt de vista, ha de coaccionar ni impedir que ningú prengui lliurement i conscient una decisió que sigui avalada per la llei, i encara més tractant-se d’un tema d’una transcendència com aquesta; finalment, no estic d’acord amb l’objecció de consciència d’un facultatiu, en cap cas mentre parlem de Sanitat Pública ja que la seva feina va més enllà de la personal de fer de metge i, d’alguna manera, actua i treballa en nom d’una Administració a la que representa, i qualsevol Administració cal que actui sota l’imperi de la llei que ella mateixa ha aprovat. La objecció de consciència representa introduir valors ètics, morals i religiosos en un tema que, com molt bé apuntes, no s’hi ha d’entrar en un Estat com en el que actualment vivim, i si una persona és incapaç de complir una llei aprovada democràticament, probablement s’hauria de dedicar a una altra especialitat de la medicina. Per fer una bona llei, el més prudent és no introduir trampes abans d’hora.