D’ençà de la meva elecció com a diputat, ara fa dos anys, he tingut ocasió de conversar diverses ocasions amb la Montserrat Nebrera. De fet, a propòsit de la commemoració dels trenta anys de la Constitució espanyola, fins i tot vaig convidar-la a participar en un acte a l’Ajuntament de Figueres. Va estar brillant, com em diuen exalumnes seus que sempre ha estat a les aules i com acostuma a estar quan puja a la tribuna del Parlament.

De l’incident a propòsit de la seva valoració sorneguera de l’accent de la inefable Ministra Álvarez i de l’allau de reprovacions que ha rebut de forma immediata d’adversaris i enemics (els primers als altres partits, els segons a les pròpies files) crec que se n’extreuen algunes reflexions.

Primerament, que els partits apliquen tolerància cero a totes aquelles opinions que no són políticament correctes. El papanatisme en què ens hem instal·lat tolera molt més la mentida, l’ocultació d’informació i difamació dels propis gabinets de comunicació que no pas les afirmacions finalment inofensives però poc delicades cap a determinades identitats col·lectives, territorials o de gènere o ètniques o sexuals.. Segonament, i més greu, que l’incident tan insignificant protagonitzat per la Montserrat Nebrera hagi estat el pretext per a la reprovació tan airada del seu propi partit confirma que a les nostres democràcies, en el si dels partits l’esperit crític i la independència de criteri són incompatibles amb l’exercici d’una carrera política exitosa! Lamentable, certament, però em temo que rigorosament cert!