Contra la nació, a cop de talonari..
M’expliquen que al Canadà l’endemà de l’ajustat referèndum sobre la secessió del Quebec el Govern central es va convèncer que el sentiment independentista no es corregiria a cop de discurs sinó que calia disoldre’l a cop de.. talonari. Aquesta sembla ser també l’actitud del PSOE davant el fet diferencial peninsular. Així, després de l’aprovació de la Llei de la Dependència, contravenint (certament amb la complicitat lamentable del Govern de la Generalitat) tot el marc competencial del nostre autogovern, divendres passat el Govern espanyol va aprovar per reial decret-Llei un pla de mesures per combatre el context de crisis, dotat amb 8.000 milions d’euros per a fer possible la inversió en obra pública a través dels Ajuntaments. Bandejat de nou el Govern autònom, un alcalde sorneguer em comentava aquest matí que confia que, almenys, a l’hora de tramitar les sol·licituds la Generalitat no molesti. Destacats polítics del Departament de Governació de la Generalitat també m’admetien privadament el seu desencís per aquesta nova deslleialtat estatal. L’estratègia del President Zapatero és clara: competències reconegudes al marge, per què s’haurien de donar recursos i protagonisme a les comunitats autònomes en detriment del prestigi de l’Estat, especialment si aquest es troba en plena forma, disposat sense aturador a relacionar-se sense mediadors en un cas directament amb els ciutadans, en l’altre directament amb els Ajuntaments? En aquesta dinàmica, a qui compensarà reconeixer-se com a català, si resulta que quan perds la feina, quan el pare o la mare és dependent, qui realment et treu les castanyes del foc és l’Estat ? “Enemics externs” a banda, certament tampoc no és gaire edificant constatar que mentre l’atur augmenta i les empreses i els ajuntaments empitjoren la seva situació econòmica i financera, els nostres polítics catalans polemitzen sobre si cal eliminar les bosses de plàstic dels supermercats!! Gran tema certament però que inevitablement duu a molts a pensar que val més un Zapatero populista amb talonari que una colla papanata estèril, negligent i sense ni cinc a la butxaca!
4 Desembre, 2008 a les 10:26
Molt bé Santi, parles força clar. I està bé, comparteixo el que dius genèricament en aquest post. Però, perquè mai te llegit fent extensible aquest teu tarannà “revolucionari” criticant també els teus o el teu partit? Potser no seria molt intel.ligent per part teva, o pel teu progrés, però almenys s’intuiria una reflexió plenament sincera… No sé, plantejat què és més important per tu; progressar com a diputat (i per tant obeint contínuament a l’estructura i al tarannà del partit), o com a alcalde (que com a tal, te’n podries desmarcar més sovint, i potser més figuerencs s’identificarien amb el teu pensament). És així de fàcil? Almenys jo ho percebo així.
Comparteixo que en temps de crisi és estèril plantejar-se segons quines coses… Però ahir mateix, vam poder sentir el senyor Oriol Pujol fent partidisme d’una tragèdia com la de Gavà, culpant el govern de la Generalitat de l’estat lamentable de les vivendes de protecció oficial accidentades, i de tot el barri en general. Per favor! Fer llenya de l’arbre caigut, en temps de crisi, i el que és pitjor! Quan encara hi ha víctimes hospitalitzades debatent-se entre la vida i la mort… això és política Santi? Quina mena de tacticisme és aquest?
En els temps que corren, més que mai, l’oposició hauria de ser una oposició noble, constructiva, enriquidora,… i no bel.ligerant.
Enfi… Per avançar avui, comparteixo amb tu el post d’abans que és interessant aparcar els dogmes i revaloritzar els valors… Però qui comença? Perquè et vull recordar que no és només l’esquerra la dogmàtica (tu només parles dels dogmes de l’esquerra), la dreta d’aquest país també té un dogmatisme molt accentuat!
Salut! I aviam quan reprens la temàtica figuerenca als teus posts, que es troba a faltar, hi ha prous temes candents, no?
6 Desembre, 2008 a les 10:57
Lamentamblement, em temo que comparteixo el teu disgust per la utilització partidista dels fets de Gavà.
12 Desembre, 2008 a les 11:00
Aja, molt bé, suposo que li hauràs transmès doncs aquest disgust. Desconec les batalles internes que hi poden haver als partits, però des de fora el que s’intueix és jerarquia i disciplina pura, esterilitzant qualsevol discrepància que pugui sorgir.
Es percep que qui maneja la maquinària i estratègia del partit és únicament la cúpula, i la resta a obeir com xaiets.
Encara, algun partit com ERC que és assembleari… mira, es pot percebre més higiene democràtica. Altres com ICV amb el matrimoni Saura aferrat al poder. O la hipocresia d’altres com el PSC, fent-se el dur tots aquests mesos pel finançament, i ara aprovant els pressupostos generals de l’estat. Enfi… res, que em començaria a enrotllar i no parairia.
És que és lamentablement preocupant l’estat de salut de la política a casa nostra. I encara més la vàlua personal de molts d’aquests representants del poble, qui amb els seus fets i actituds es van restant credibilitat dia a dia.