M’explica una bona amiga meva, alcaldessa d’un petit municipi del Pla de l’Estany que porta uns mesos amb un litigi prou sorprenent. Pel que es veu, un senyor de Barcelona ha comprat una casa pairal al poble, a la recerca de la tan ansiada arcàdia feliç gironina. Benvingut i per molts anys! Clar que aviat s’ha fet evident el contrast entre la visió idealitzada que el bon senyor de Barcelona tenia de la vida al camp i la realitat de les coses. Així, fa poques setmanes el nouvingut va reclamar a l’ajuntament que emprengués mesures punitives contra el gall del veí, acusat  d’estar disposat a fer-li de despertador ( això sí, de forma totalment voluntariosa) a trenc d’alba, segons els usos i costums de la vida pagesívola! Asturats els del consistori davant tan insòlita petició, encara n’han quedat més quan el propi Síndic de Greuges de Catalunya s’ha interessat per la qüestió i ha demanat explicacions al municipi, sospitós de permetre que, a pagès, canti qui pugui! El conflicte no és nou! Urbanites que diuen estimar la vida al camp, però que, en ser-hi lamenten que el campanar del poble continui marcant el ritme de la vida rural; enfurismats quan agafen el tot terreny i han de compartir la carretera i els camins amb tractors que van al seu pas, amb ramats d’ovelles segurament més preocupats pels afers de la bela que per la mobilitat sostenible; o que s’irriten quan comproven que, sovint, les aromes del camp, tenen més a veure amb els fems de les vaques i els porins dels garrins que amb les essències florals dels anuncis televisius. Deu ser allò, tan fatal però tan antic dels hostes que vingueren i..