LLegeixo a La Vanguardia un interessant article de Sílvia Hinojosa sobre el difícil equilibri que hem de fer els qui ens dediquem a la política entre vida pública i vida privada, entre la necessària notorietat i el no menys imprescindible dret a la intimitat. L’argument dels partidaris de desdibuixar les fronteres entre les dues esferes és clar: com va retreure l’esposa d’Obama a Hillary Clinton “si no saps governar casa teva, com et creus capaç de dirigir un país?”  Encara que no acabo d’estar segur que es pugui establir aquesta correspondència entre les preteses ”bones” pràctiques en l’àmbit de la vida privada i la seva correlació directa amb la destresa per al bon govern de la cosa pública, hi ha un aspecte del reportatge que celebro que per fi algú gosi denunciar: on s’és vist que tal i com planteja per exemple Pedro Zerolo resulti que ser gai és un valor per a l’exercici de l’activitat política? O que, tal i com ha anat fent amb impúdica insistència Carmen Chacón, la condició de dona i, encara més, el fet de ser mare resulti ser el gran valor afegit per a garantir la capacitació ministerial? El més lamentable d’aquesta situació és que els qui s’apropien d’aquestes banderes, a sobre diuen fer-ho en benefici dels col·lectius teòricament discriminats! Uf!! Ditxós verbalisme progressista!