L’associació catalana de sociologia acaba de certificar acadèmicament el que de fet fa temps que sabem: Catalunya ha deixat de ser el motor de l’economia i la modernització a Espanya i, a més, l’allau migratòria viscuda durant els darrers anys ha deixat el país “perplex”. Causa o conseqüència d’aquest ambient emboirat, la ciutadania incrementa el seu desafecte i fins desconfiança cap a l’administració i especialment cap a la política. En el terreny de les valoracions, l’editorial del passat 4 de setembre del diari AVUI posa el dit a la llaga i gosa escriure que “tampoc hem d’esperar que els polítics (amb tendència a quedar-se en el detall, la cosa petita i el partidisme) ens donin la consigna”.

Certament, és impensable que els polítics puguin liderar la regeneració política, moral i econòmica que aquest país necessita. Ni és possible ni mai ha estat així. En temps dels modernistes i homes del noucents la Catalunya burgesa va donar emprenedors, artistes però també polítics decidits a regenerar Espanya i modernitzar Catalunya. El país que va fer possible l’excel·lència dels Maragall, Casas o que va fer d’aquesta regió punta de llança de la industrialització al sud d’Europa  és el mateix però que va posar les institucions en mans dels Cambó i Prat de la Riba. Que ara tinguem polítics mediocres és per tant un reflex i no una causa de la feblesa social del nostre país. O és que el teixit empresarial està dotat, avui, de veus incontestables dotades d’autoritat i de prestigi? O és que el món acadèmic escapa a aquesta mitjania de la que ens parla l’Avui? Els propis mitjans, tenen algun articulista de lectura obligada, incontestada i apartidista, situada realment a la torre d’ivori? Viure en un país petit té avantatges i té riscos. Bernhard prou que ho va denunciar escrivint sobre les misèries d’Àustria. Davant d’aquest panorama, em temo que només existeix una recepta: recuperar l’ètica del treball  i el mèrit, l’autoestima i el compromís amb els valors associats històricament a la civilització catalana: la llibertat, la cultura de l’esforç i la tolerància. Amb aquest full de ruta, sense adonar-nos-en, la societat generarà novament nous emprenedors, nous esperits inquiets i, de forma automàtica, nous i millors polítics disposats a reprendre, sense por a desdibuixar-nos, el camí de la modernitat.