En una de les meves tardes ocioses en un dels meus museus preferits de Londres,  el National Portrait Gallery, vaig ensopegar novament amb els magestuosos de Bloomsbury Dora Carrington, Lytton Strachey i E.M Forster. Em va agradar especialment un fragment d’un assaig d’aquests darrer, aparegut el 1939 on recordava que "Jo no crec en les creences, però aquesta és una època de fe, i com que existeixen tants credos militants, en defensa pròpia he de formular el meu propi credo: la tolerància, l’humor, la simpatia." M’interessa recuperar aquests mots, pensant especialment en els qui m’acusen de ser un polític amb poca ideologia (com els de Bloomsbury, podríem dir). Certament, trobo ridícul el verbalisme revolucionari - finalment, com ha demostrat l’oposició al TAV, a la MAT, als transvassaments, al túnel de Bracons, a les desalinitzadores.. sempre estèril- i m’incomoden especialment els polítics de profunda i saperuda ideologia, socialista o nacionalista, tan se val. La vida ensenya sovint, que qui té molta ideologia necessita poc de la realitat i a mi, justament, el que m’agrada és el món real; la llibertat, la bellesa i l’amor - la justícia fraternal, en diríem amb retòrica revolucionària- amb que hem de poder fer possible el goig de viure. Per això, posats a fer propòsits per al nou curs que comença, per què no iniciar-lo cridant en favor de la tolerància, el bon humor, la simpatia!"