Paradoxes..
La realitat és tan tossuda! Malgrat tots els prejudicis i dogmatismes, malgrat tots els eufemismes i circumlogis, finalment avui per primera vegada ha arribat aigua a Barcelona provinent de l’Ebre i.. del Roine. Certament, fent honor a la veritat, s’ha d’admetre que no hi ha arribat via trasvassament, sinó embassada a les cisternes de diversos vaixells. Posats a no baixar del burro del dogmatisme, el Govern es mostra disposat al que faci falta, fins i tot perjudicant, si cal, la butxaca dels ciutadans i la imatge de Barcelona, que després de l’espectacle dels vaixells per a molts admet la semblança amb les grans "concentraciones urbanas" sudamericanes… sempre amb dèficits estructurals de serveis bàsics i gairebé sempre també en mans de polítics tan populistes i ideologitats com poc eficients. La única petita revenja irònica que el destí ens regala és que per a la història de la ciutat i del país, haurà estat tot un Conseller antitrasvassaments el qui haurà acabat duent aigua de l’Ebre i del Roine a Barcelona! Això i el que per a alguns deu seu pitjor encara, haurà estat un dels partits tradicionalment pancarteros i antitot l’encarregat de culminar el minitrasvassament -perdó, la interconnexió puntual i temporal entre conques internes! I és que la realitat ja ho té això… és tossuda, al marge dels seus polítics!



21 Maig, 2008 a les 21:24
És ben evident que han mancat infraestructures des de fa molts d’anys i que Barcelona i la seva perifèria han recorregut a aprovisionaments d’aigua sense cap mena de previsió. No cal dir que la gent de zones de muntanya va haver de ser desplaçada per a la construcció dels embassaments amb tot el que això comporta i que el franquisme va fer dels pantans un objectiu del “desarrollismo”.
Dit tot això i molt més que podriem aportar, no em puc estar de tornar a recordar els imponents beneficis d’empreses com Agbar o La Caixa en un subministrament vital per a la societat i en el poc o gens que han invertit en millorar la xarxa i l’aprovisionament.
Un altre aspecte que vull tocar és el del malbaratament del recurs hídric. No fem doble xarxa, no aprofitem aigües grises, no potenciem els elctrodomèstics que menys aigua consumeixin i, d’altra banda, sí que s’ha potenciat tota una cultura de l’adossat, del jardí particular i de la piscina pròpia. I això no és desenvolupament, això és gastar sense control cofois de la nostra capacitat econòmica.
I, finalment, els governs han optat per les dessaladores amb tots els seus inconvenients, els principals dels quals són que l’aigua surt caríssima, de baixa qualitat, emplena de salitre la costa i gasta molta electricitat. Tot un éxit. Mentrestant, ningú no vol fer cas de les propostes innovadores d’un Alberto Vàzquez-Figueroa. Jo proposo tan solemnement com sé que l’Ajuntament de Figueres observi aquesta proposta i consideri la seva adaptabilitat al nostre entorn.
Per tot això, voldria contradir una mica al nostre alcalde i dir-li que, possiblement, ens trobem davant de problemes mal resolts des de fa molts anys, que la cultura del malbaratament caldrà redreçar-la, que és molt possible que Iniciativa no hagi sapigut gestionar tan bé com seria necessari aquesta situació, però que ha hagut de sortejar molts inconvenients, començant per intentar evitar, segurament sense aconseguir.ho, l’enfrontament entre territoris per la qüestió de l’aigua. La solució de la canonada és una mala solució. La solució de portar aigua del Roine amb canonada tampoc és molt brillant. Reutilitzar, estalviar, dosificar, mantenir la xarxa en òptimes condicions, la doble xarxa, les propostes de l’Alberto Vázquez-Figueroa em semblen millor que el tirar pel dret i portar aigua de l’Amazones per tuberia submarina fins a Barcelona ja que és el riu amb més cabal del món, per tal que nosaltres puguem tenir la gespa, la piscina, el rentacotxes, a part del consum desmesurat de les indústries, que aquesta és una altra qüestió important. No vull atabalar, però atribuir a la Iniciativa pancartera i antitot haver de resoldre un problema antic que s’ha aguditzat terriblement aquesta primavera em sembla una simplificació. I el millor de tot, sens dubte, és l’actitud de la gent particular que pren ¡consciència del problema i redueix el seu consum. I el pitjor, la nul.la preocupació per l’estalvi de les grans empreses i el maldecap de les distribuïdores que creuen que perdran part dels seus escandalosos beneficis.
31 Maig, 2008 a les 16:45
Per cert, al Telenotícies vespre del dissabte 10/04/2008, quant donaven la notícia de la troballa de l’esquelet d’un vaixell del S.XIII en unes obres del barri de la Barceloneta de Barcelona ha aparegut impresa en els subtítols la paraula “BARCO”, i és més, la presentadora ha repetit la paraula “BARCO” per referir-se a les restes del vaixell sostret, SENSE PARAULES.
10 Setembre, 2008 a les 16:27
BARCELONA. Brusco freno al DESARROLLISMO DE LUJO.
Rafael del Barco Carreras
Al igual que otras “ciudades industriales” españolas, Barcelona, tras sufrir su “revolución” 1936 y la guerra civil, inicia la recuperación con la Guerra Mundial. El abastecimiento en las guerras europeas del XIX uno de los motores de su desarrollo industrial, y en la Primera de 1914, la abundancia se palpaba, y hasta mi padre, un aprendiz en los incendiados Almacenes el Siglo de las Ramblas, cobrará alguna moneda de plata y oro. La miseria de los 40 se atenúa con el desarrollo europeo y presencia de las poderosas empresas alemanas (muy beneficiadas por Franco), más las inversiones industriales (autarquismo franquista), tipo SEAT, Ebro-Motor Ibérica, la Maquinista, las industrias complementarias, las últimas textiles, y el incipiente turismo en sus costas. Los 60, años de oficial “desarrollo y planes de estabilización”, la ¡gloria! comparados con los 40, pero en el 73 el desarrollismo se detiene. con augurios catastróficos tras la muerte de Franco.
La Ciudad superará el bache a través de los 80 con nuevos ríos de dinero. La escalada turística se complementa con la prostitución y la DROGA, primer mayorista redistribuidora europea. Las quiebras bancarias posfranquistas se dulcifican adsorbidas por el Sistema, Madrid. Los pelotazos de sus muy deterioradas industrias, con inventos tipo De la Rosa y el desaparecido dinero kuwaití, o recalificaciones de terrenos fabriles o rústicos. Los traspasos de competencias a la GENERALITAT con contrataciones masivas de funcionarios y presupuestos financiados desde Madrid (inflación a mansalva), con corruptas compras de edificios y créditos solucionando las quiebras de parte del Grupo Banca Catalana. La expansión territorial por ESPAÑA y paraísos fiscales, donde ya aparecían antes de la guerra, de sus amorfas instituciones crediticias, las CAIXAS, ¿públicas o privadas para privados?, sólidas hasta entonces por la limitación legal de las inversiones, a la inversa que sus bancos, todos quebrados.
Y coronando los 90, el mayor espaldarazo y desarrollo de su historia, LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE 1992, y la total integración en la EUROPA OCCIDENTAL, el ECU y entrados los 2000 el EURO, multiplicando el flujo de dinero europeo.
Financiación abundante y barata, hasta que el pozo sin fondo se detiene, iniciándose OTRA ETAPA. Si todas las ciudades del Mundo dejan la huella de su desarrollo como el tronco de los árboles en sus anillos, siendo el último o su viejo núcleo inicial el de los marginales, en Barcelona el gran negocio de la droga ha revuelto tanto los conceptos que junto a un piso patera (sustituyendo las barracas de los 50 y 60) se encuentran lujos a lo Pedralbes. Un revuelto de futuro difícil de no fluir el dinero al igual que en los últimos veinte años, con no menos de un millón de extranjeros flotando (muy diferentes a los integrados charnegos de principio de siglo o de los 50 y 60, con abundante reflujo a Francia, Alemania o Suiza) sin apenas más conocimiento de su entorno de que trabajaron o ganaron dinero.
Del desarrollo, común a otras muchas ciudades en EUROPA, surge un atosigante DISCURSO DEMAGÓGICO DE SUS DIRIGENTES atribuyéndose un “NOBEL U OSCAR” CONTINUO DEL BUEN HACER, INTELIGENCIA Y ENTREGA A LOS DEMÁS. Desde los franquistas salvadores de OCCIDENTE a los seráficos CATALANISMO o SOCIALISMO DEMOCRATICO, con deriva al “nacional socialismo”. Y ahora, todos a una, con lo del ratón de la fábula “¿QUIÉN HA ROBADO MI QUESO?”.
Tras los Franquistas, prepotentes y chulescos con inauguraciones a destajo, surgen otros TAN O MÁS CARGANTES atribuyéndose no solo el milagro de autopistas, barrios de gran empaque, hospitales, políticas sociales, enseñanza y sanidad, y demás excelencias, sino y hasta la LUCHA CONTRA LA DICTADURA. Dudosas excelencias, sin olvidar las peligrosas deficiencias en infraestructuras básicas, agua, electricidad y transporte público, donde desde Franco apenas se ha invertido (únicamente en lo cofinanciado con Europa).
La burla no es que se atribuyan lo común en la mayoría de ciudades europeas (algunas arrasadas tras la guerra) sino que buena parte de los DEMAGOGOS, franquistas, socialistas o pujolistas, DIRIGENTES (se entiende), con familiares y amigos, alcanzan riquezas superando a las EUROPEAS. Con denominador común, ANDORRA Y SUIZA, donde acaba el pillaje a los bancos (los quebrados tras Franco) y las esquilmadas CAIXAS actuales a rebosar de hipotecas basura y fantásticas operaciones crediticias (hoy se guardan en Madrid bajo siete llaves las LISTAS DE LIECHTENSTEIN). Pequeño sumando los cargos y jubilaciones de importes impensables en CUALQUIER DEMOCRACIA de mayor base económica. Barcelona goza de un sistema, iniciado tras la entrada de las tropas franquistas, o varios paralelos e integrados, que reconduce su gran capacidad a bolsillos concretos, y no por conceptos de productividad, éxito en los negocios LEGALES, o innovación empresarial, sino por situación en la POLITICA, FUNCIONARIADO Y FINANCIACIÓN (más o menos lo mismo). http://www.lagrancorrupcion.com