Puntual com un  rellotge suís, l’equinocci de març ens ha regalat un dissabte sant típicament primaveral: moments intermitents de pluja freda acompasats amb rajos de sol intens i enlluernador. De fons, un cel típicament empordanès vestit de blau elèctric i de núvols enjugassats entre ells a cops de tramuntana fina. Decidit a passar la Setmana Santa a casa, reposant, llegint, sortint a passeig - i amb estones fins i tot per a fer de manaia a Castelló- , aquest matí, contravenint el tòpic que els polítics només anem als mercats en campanya electoral, he a anat al Mercat de la Plaça del Gra, amb texans i caçadora.  N’he tornat ben contrariat. Quin espectacle més esplèdit de colors, d’aromes, de gent i de vida. Quin caos més ordenat! Potser justament perquè no tinc massa ocasió d’anar-hi, inevitablement el passeig ha estat contínuament interromput per vells i nous coneguts que han aprofitat per preguntar-me pels avis, per la mare, per desitjar-me sort en la nova tasca política, per reclamar-me aparcaments o per fer-me saber que… tan se val. Mentre els escoltava, m’ha vingut al pensament com n’era de feliç quan era un marrec i acompanyava a l’àvia -la senyora Vila, tal i com es feia dir- a mercat. Filla de casa bona de Vilamalla, disfrutava tant coneixent  i sent coneguda.. Figueres exhibeix la seva genètica de capital de pagès, els dies que hi ha mercat. Especialment els dijous i els dissabtes, la ciutat s’omple d’Empordà, d’esperit catalanesc que dirien els romàntics. Quin contrast entre l’autenticitat de l’ambient de la Plaça del Gra i la previsible i uniformadora dinàmica política dels vestits i corbates de disseny, dels paisatgistes de la sostenibilitat i dels urbanistes ressaviats de la Barcelona pija postolímpica.   Me’n torno cap a casa, masegat de petons i abraçades, d’elogis i peticions… decidit a assolir el repte de la modernitat i del creixement de la ciutat, sense deixar de ser.. de poble!