Bloc

dilluns, 10 setembre 2012

Adéu Espanya!

 

La crisi institucional i de confiança que viuen Catalunya i l’Estat espanyol recorda la crisi finisecular que es va viure a propòsit de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines ara fa més de cent anys. Com aleshores, una greu recessió econòmica i l’esnfonsament de la credibilitat i autoritat de l’Estat espanyol han fet aflorar la voluntat d’exercir la plena sobirania de la majoria de catalans. En aquells moments, va ser configurant una personalitat nacional moderna, ara ho és plantejant obertament la necessitat de la secessió.

 Abans de dir res més, una veritat em sembla incontestable i necessari de recordar amb claredat i sense matisos: Espanya i Catalunya han viscut els millors 30 anys de la seva història: creixement econòmic i extensió de l’estat del benestar, estabilitat política, pau social. Davant la creixent tensió política i institucional i especialment davant de les respostes polítiques que hi estem donant, alguns pensen que els humans, de vegades, sembla que ens cansem d’estar bé.

 Dit això, més enllà de la ciclòpica recessió econòmica que colpeja empreses i persones, que és la que explica realment la indignació transversal que sentim tots, intentar explicar els motius que han dut a aquesta situació penso que té a veure amb dos tipus de raons: les raons econòmiques, expoli fiscal i discriminació sistemàtica en la planificació de les inversions i les raons polítiques, de base cultural.

 Alguns diuen que plantejar la necessitat d’un nou Pacte fiscal és un error, similar a la darrera revisió estatutària. Més enllà de l’escepticisme davant del seu possible èxit o fracàs, és innegable que si el seu resultat és novament frustrant incrementarà la legitimitat i consens social de l’opció per la independència. Igual d’important, la planificació de les infraestructres aeroportuàries, ferroviàries, marítimes s’ha fet sempre amb criteris polítics, que no econòmics, posant així en risc la pròpia viabilitat econòmica de l’Estat en general i de Catalunya en concret. Pressupostos discriminatoris que, a més, al nostre país mai no arriben ni  a executar-se íntegrament.

 Raons polítiques. Especialment a partir dels noranta, els catalans hem patit sistemàticament l’acció d’uns governs hostils, del PP i del partit socialista, per als qui la diversitat cultural i ideològica i l’autonomia política no han estat mai un valor sinó un problema. Fills de l’Espanya negra, els dirigents espanyols d’aquests darrers vint anys han estat perfectes continuadors d’una cultura política excloent i unitarista, que sempre ha tingut els seus dimonis particulars a perseguir: moros i jueus a l’Espanya moderna; liberals, maçons, protestants, comunistes i catalanistes fins als nostres dies.  La sentència del TC contra l’Estatut, les contínues sentències en contra de la llengua per part del TS o, de fet, la pervivència de la pròpia constitució, un veritable insult als valors democràtics de la meva generació, més sensible encara avui a principis antidemocràtics (arts 155, 116) que al que haurien de ser els principis fundacionals d’un estat de dret democràtic són alguns dels tants i tants exemples que encarnen aquesta lamentable mala tradició, com hauria dit Carles Cardó.

 Per tot això, estic absolutament segur que la manifestació independentista de demà serà un gran èxit. Catalunya es mostrarà al món independentista encara que molts dels que hi serem hàgim dedicat tota la nostra més curta o més llarga trajectòria política a intentar aconseguir que l’Espanya plural sigui possible. Molts dels que hi anirem, a més, treballarem fins al darrer minut perquè les coses acabin bé, perquè Catalunya assoleixi finalment la sobirania fiscal i pugui esdevenir un estat propi sense haver d’arribar al conflicte ni la secessió. Si existeix però alguna possibilitat que les coses acabin bé, sense ruptures ni conflictes violents, és imprescindible que el Govern d’Espanya i el món vegin que estem disposats, sincerament, a arribar fins a l’extrem,  que vol dir a prendre el camí de la independència i dir adéu a Espanya!