Diari de Girona.

Catalunya és principalment un país de muntanyes, com bé assenyalava Pau Vila en la introducció de l’Assaig de geografia humana de la muntanya, elaborat a mitges per Raoul Blanchard el 1925. Un text que podem considerar ja clàssic i que descriu una realitat, en la seva vessant humana, que ha canviat enormement amb el pas del temps. Ja des de l’època de Vila, el gran geògraf català del segle XX, existí un propòsit que es trobava a la base de l’ideal noucentista de la Catalunya-ciutat; un propòsit que va resumir molt bé el conseller Joan Vallès i Pujals amb el lema “Cap poble sense camí, sense telèfon, sense llum elèctrica, sense aigua potable”. Vallès, un home de la Lliga, va voler traduir el seu lema en fets mitjançant el malaguanyat Pla d’Obres Públiques de 1935. Calia que “el dret a la ciutat” s’estengués arreu del país, fos a la plana, al litoral o a l’alta muntanya, mitjançant un seguit d’actuacions en obra pública. L’autonomia de Catalunya havia de servir per a això: una eina de construcció nacional en el sentit més pràctic i noble del terme, que no és altre que dotar el territori d’un seguit de serveis i infraestructures perquè els seus habitants puguin desenvolupar-se i prosperar.
El llarg hivern del franquisme va significar una aturada de tots els propòsits que, des del catalanisme, s’havien anat formulant i sovint executant. La tasca va quedar incomplerta i no és fins a la recuperació de l’autonomia, el 1977, que es reprenen els treballs. De seguida que és possible, s’aproven un seguit de lleis per part del Parlament de Catalunya que tenen com a rerefons la noció d’equilibri territorial.
Una d’aquestes lleis és la Llei 2/1983 d’alta muntanya, centrada en revertir la regressió, en termes socioeconòmics i demogràfics, que aleshores patien les zones de muntanya de Catalunya. La diagnosi era clara: la muntanya catalana, amb les seves particularitats físiques i humanes, patia d’un fort despoblament, d’un baix nivell de renda per càpita, d’un empobriment humà i cultural, d’una dependència absoluta de l’agricultura o d’una insuficiència en la dotació de serveis públics i equipaments, entre d’altres. L’objectiu manifest era assegurar unes condicions de vida adequades i fomentar el desenvolupament a les zones de muntanya.
Per aconseguir-ho, es van crear noves estructures administratives, el consells comarcals de muntanya (embrió del que després foren els consells comarcals de les 41 comarques catalanes); un òrgan de consulta i assessorament, el Consell General de Muntanya; i eines de planificació adhoc, els plans comarcals de muntanya, entesos com els instruments bàsics per al desenvolupament i l’aplicació de la política de muntanya. Evidentment, els plans determinaven un seguit de mesures i inversions públiques, la suma de les quals, en aquest període de 30 anys, han arribat a la xifra de 3.919 milions d’euros.
Ara, en ple 2013, podem constatar que les comarques de muntanya han canviat molt, fins al punt que les motivacions de la llei del 1983 han quedat obsoletes. La suma de les actuacions de l’administració, juntament amb el canvi de pautes econòmiques, socials i culturals, han provocat que l’escenari socioeconòmic de la muntanya catalana hagi fet un tomb. Ja no hi ha retrocés demogràfic, sinó guany de població. Una població que s’ha rejovenit i ha guanyat poder adquisitiu. No en va, la renda per càpita de les comarques de muntanya és superior a la mitjana catalana. El turisme ha substituït a l’agricultura i la ramaderia com a motor econòmic, canviant la fisonomia d’un paisatge, natural i cultural, que s’ha revaloritzat i esdevingut també factor de competitivitat. Pel que fa a la dotació de serveis i equipaments, hem vist com s’equiparava a la del conjunt de Catalunya. L’evolució global ha estat positiva, cosa que no significa que no hi hagi problemàtiques a resoldre: el cofoisme no és mai opció. Encara queda feina per fer, com ara en estendre la connexió en banda ampla a Internet.
Que la realitat hagi canviat implica que també cal canviar les regles del joc. És necessari repensar quina ha de ser la política de muntanya i les eines necessàries per afrontar els reptes del segle XXI. Per començar, una reforma de la llei sembla ineludible, tot emmarcant-la dins d’una renovació a fons del conjunt de lleis territorials de Catalunya. És una tasca que s’ha de fer amb la màxima concertació, tot escoltant atentament totes les parts implicades. En la línia del principi de cohesió territorial que s’ha formulat des de la Unió Europea, hem de saber establir estratègies de desenvolupament territorial concretes per cada lloc i actuar de manera àgil i flexible. Potser ja no calen plans rígids i burocratitzats sinó projectes concrets que facin una funció tractora.
Ara com ara ens trobem a l’inici del procés de definició de la futura política de muntanya de Catalunya, el qual, repeteixo, requereix de les aportacions i participació de tots els actors implicats. La prioritat última ha de ser generar i atraure activitat econòmica i llocs de treball a les comarques de muntanya. D’aquesta manera, aquestes comarques tindran una població resident viva i seran capaces de maximitzar els actius territorials del lloc, sempre dins d’un marc d’innovació i de sostenibilitat. La suma d’antics i nous principis inspiradors es trobarà a la base d’una nova política que podem anomenar vintiuncentista. En base a un relat unitari de país, les antigues perifèries són i seran més centrals.

Setmana intensa a l’entorn del corredor mediterrani. Per fi, totes les administracions semblen decidides a deixar enrere la decimonònica planificació d’infraestructures amb criteris estrictament polítics i passar a prioritzar aquelles inversions amb una clara rendibilitat social i econòmica.

El corredor natural entre la península i la resta d’Europa intuït des dels temps dels romans a través de la via Augusta, augurat com a estratègic pel Banc Mundial ja en els anys seixanta, per fi compta amb sòlids aliats, entre la societat civil i els agents governamentals, fins i tot espanyols. Si convenim que el nostre món és el món, si estem decidits a vertebrar l’arc mediterrani com a una de les megaregions més pròsperes i obertes del planeta, planificar carreteres i trens amb vells criteris nacionalistes fa riure. En una setmana amb intensa activitat en favor del corredor, amb reunions amb les principals empreses que hi operen, amb la creació de l’Observatori del Corredor Mediterrani –des del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya– i l’anunci i la licitació de noves obres al Port de Bcn, entre Vandellós i Tarragona per part del Ministeri, avui a Peníscola, l’Institut Ignasi Villalonga (www.iivee.org) s’ha posat en mans d’Antoni Serra Ramoneda.

A més, regal inesperat, he conegut personalment Isabel Bonig, consellera d’Obres Públiques del govern valencià, una dona forta i amb valors, decidida a regenerar la política, també des del PP. Tot plegat, raons per a l’esperança! Veurem.

Amb Isabel Bonig a les jornades de Peníscola.

Exigència dels nostres temps moderns, avui us presento els meus ingressos i patrimoni, en un gest de transparència (o de pornografia). Tot depèn de la cultura política que s’ho mira.

• Habitatge en propietat a Figueres adquirit  el 2006  amb un  valor cadastral  de 29.004 €

• Vehicle BMW sèrie 1 adquirit 2006

• Habitatge en propietat a Figueres adquirit el  2010 amb un  valor cadastral  de 69.787  €

• Pàrking en propietat a Figueres adquirit el  2010 amb un valor cadastral de 6.300 €

• Retribució anual bruta de conseller 108.576,84 € ( amb 2 pagues extraordinàries)

• Import en comptes corrents per valor de  9.513 €

• Plans de pensions i d’estalvi per valor de 34.604 €

A propòsit de la meva sortida com a alcalde de Figueres i de la meva incorporació al Govern de la Generalitat que presideix l’Artur Mas, un alt funcionari municipal em regala un fragment de “Els deu mil” de Xenofont, on aquell vell atenenc convencé als grecs abatuts per la guerra i les injustícies, que els temps dels pactes amb el Rei s’havien acabat, que el descoratjament havia de quedar enrere i que, mortals com som calia procurar viure “bellament”, que vol dir servint els ideals més nobles, única recepta, a més, per arribar a vells i ser realment feliços. M’agrada..

I què és Nadal sinó el dia en què, per unes hores, els xais s’imposen sobre els llops o, millor encara,  com anunciava Isaïes, el moment en què el llop conviu amb l’anyell, la pantera jau amb el cabrit, el vedell i el lleó mengen junts!
Arracerat a casa, amb la taula perfectament parada des del matí, esperant els convidats, rememoro commogut, els darrers sis anys de la meva vida, al servei de la gent de Figueres, que tant m’ha donat i als qui he procurat correspondre.
Com cada any, avui he visitat l’Hospital, el sòciosanitari, l’Asil Vilallonga i el menjador social, refugi dels pobres de solemnitat, als qui he saludat fraternalment, jo, que també sóc un pobre de Jahvé. Què és el Nadal, pensava mentre els mirava? El dia, en què els xais conviuen amb els llops! Bones festes!

En un país qualsevol, en unes circumstàncies com les actuals, immersos en una recessió que incansablement segueix destruint ocupació i sotmesos a unes polítiques d’austeritat que continuen deprimint el consum, els governs inevitablement es desgasten i cauen. En el darrer bienni ha passat a Espanya, a França, a Grècia, a Itàlia.. i podia haver passat també a Catalunya. Però no ha passat!.

Malgrat que Catalunya viu tenallada entre l’ortodòxia de l’austeritat que imposa el Banc Central Europeu i l’asfíxia premeditada i sistemàtica dels governs espanyols -que puntualment espolien fiscalment el país i el marginen en l’aprovació i execució dels respectius pressupostos-, el Govern que presideix l’Artur Mas ha guanyat novament les eleccions, obtenint més d’1.100.000 sufragis, més del doble que ERC, el segon partit amb nombre d’escons i aconseguint més vots que la suma de les dues formacions unionistes, PP i PSC.  Aquests resultats incontestables a Catalunya, encara ho són més si analitzem les dades a nivell estrictament gironí, on el suport a CiU és superior a la suma dels vots obtinguts per ERC, PSC, PP i ICV junts.  I malgrat aquest fet irrefutable, la realitat és que a l’espai convergent segur, i a bona part de l’espai sobiranista probablement, el resultat de les eleccions deixa un marcat sabor agredolç, que no és fàcil d’interpretar, digerir i reconvertir en energia renovada.

Més enllà del compromís inequívoc amb l’agenda per exercir el dret a l’autodeterminació en aquesta legislatura, és evident que el nou Govern que es constitueixi haurà de procurar urgentment garantir un marc d’estabilitat i confiança que permeti reobrir l’accés als mercats financers i reforçar les inversions estrangeres a Catalunya. Tan important com això, però, ho és afrontar amb determinació les mesures necessàries per evitar la fallida de l’estat del benestar i, per si això fos poc, concentrar-se en evitar la fractura social que es deriva de l’increment de l’atur, del final de les prestacions de protecció a moltes famílies i del risc de pèrdua de l’habitatge de desenes de milers de ciutadans.  Els posicionaments partidistes de les primeres hores postelectorals no semblen coincidir amb aquesta agenda urgent de prioritats. Ben poc edificant. I ben poc patriota. Sóc dels que pensen que no són temps per al tacticisme sinó que, ben al contrari, com va saber fer Alemanya, ara és l’hora dels grans acords, dels grans pactes per impulsar reformes, per assumir ajustos i, també, per aconseguir que Catalunya es doti d’estructures pròpies d’estat. I a Catalunya, els grans acords han d’arribar de la mà de les tres grans forces nacionals, CiU, ERC i PSC.  La ciutadania ha negat al President Mas la gran majoria que reclamava, és cert. Com ho és, però, que qualsevol persona sensata sap que difícilment sortirem de la crisi amb un govern feble i inestable. I sense reprendre el  camí del creixement i de la creació d’ocupació parlar del dret a l’autodeterminació o pronosticar el final del capitalisme és com trobar-te a la porta de casa algú que té gana i que et demana ajut i respondre-li que la culpa és del Banc Mundial, dels Estats Units o de la pèrfida globalització!

En la campanya que queda enrere molts hem parlat del final d’una època de decadència econòmica i moral, de l’inici d’un veritable moment fundacional i regeneracionista basat en el somni que podem construir, tots junts, un estat modern i social i liberal del qual ens en puguem sentir orgullosos. Sabíem i continuem pensant que resistir un present tan ple de dificultats només és plausible si confiem en la possibilitat d’un futur millor. Aconseguir-ho té a veure amb saber fixar objectius ambiciosos a mig termini, amb no desanimar-se a la primera de canvi, però també,  pensant a curt, amb una actitud generosa alliberada de tacticismes polítics de vol gallinaci, ara que ens apreten les urgències de la nostra gent més feble, que ens reclama que actuem, que governem bé.. i ja!

Les eleccions han servit per retratar amb precisió els punts forts i les dificultats que tenim al davant d’aquest procés. Malgrat les campanyes difamatòries i de la por, malgrat les dificultats de moltes empreses i el patiment de milers de famílies, malgrat les retallades a funcionaris i la indignació justificada, la ciutadania ha donat la cara, cívicament i responsablement i ha votat amb claredat més sobiranisme i més esquerra. Amb el concurs de republicans o no, mentre els socialistes busquen el seu lloc al món, el nou Govern del President Mas ha de fer-se seu aquest mandat de la ciutadania i prendre’l com a nou full de ruta.  Un figuerenc, patriota i socialista desenganyat com va ser Josep Pallach va escriure fa quaranta anys un consell ben oportú per als nostres dies:  “No et descoratgis mai i que res no et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar.  És el mite de Sísif, si vols, però és la seva dignitat.”  Ni deprimits ni arrauxats, és l’hora de respondre, infatigables, a la voluntat d’un poble, expressada a les urnes, que vol al seu govern més a prop i més lliure!

Amb nou diputats, CiU repeteix resultat respecte del 2010, i no compleix la previsió d’augmentar la representació. Fins a quin grau és una decepció? A Girona hem aconseguit una victòria agredolça, perquè ha sigut un magnífic resultat tenint en compte el context en què s’han fet les eleccions: una vaga general amb manifestació, les restriccions pressupostàries, els atacs que hem rebut… Els nou diputats són bons, però sap greu no haver contribuït més al projecte. Però també eren unes eleccions plebiscitàries en què ens presentàvem amb la necessitat d’aconseguir un govern fort, i la ciutadania ha escollit un escenari més fragmentat que ens dóna més fragilitat.

En el següent recull hi trobareu les màximes que durant aquesta campanya he anat piulant a les xarxes facebook i twitter. També, en alguns casos, hi ha el link de la notícia per si voleu aprofundir-hi un xic més. En tot cas, aquest dia de reflexió serveix per pensar pel futur de la nostra mil·lenària nació. Fem-ho possible

1. Amb el contenciós contra Girona i Figueres pels trens de l’onze de setembre, el PP es treu la careta: ni rastre de respecte a les idees dels qui no pensen com ells! No afluixarem!

2. President: fas que volguem ser un país millor! Fas que volguem ser millors persones! No fallarem

3. La mort d’en Jordi Comas commociona I commou a tot el país! Va ser un empresari compromès les 24h del dia amb els gironins I amb el futur de Catalunya!

4. Ni ens atraparà la depressió de la bronca ni la temeritat dels qui voldrien tirar pel dret!

5. De grat o per força, el catalanisme hem sortit del confort de l’ambigüitat. Ens cal decidir si ens assimilem resignadament a Espanya o si juguem fort per l’estat propi! Jo ho tinc claríssim! http://comunitat.emporda.info/entrevista-chat/4426/eleccions/xat-amb-santi-vila-ciu/entrevista.html

6. Que es deixin d’històries! Tota una època s’ha acabat! Anem a situar Catalunya entre els millors estats del món!

7. A deu dies de les eleccions més importants dels darrers tres cents anys! Som una comunitat prou rica i emprenedora com per no haver de renunciar a un estat millor, socialment just i nacionalment lliure!

8. Aquesta és una vaga legítima i compresible, com ho és que milers de ciutadans prefereixin seguir treballant per no empitjorar encara més les coses!

9. “..doneu-nos la tramuntana justa, que ens aixugui l’herba i no ens espolsi el blat!”  Fages de Climent

10.  Avui al Castell de Montsoriu, reflexions d’un moment fundacional per Catalunya: estat propi, cultura i patrimoni. Som una nació amb història i caràcter.
11.  Tota una època s’ha acabat. El futur.. és ara! Volem l’Estat propi, no contra ningú sinó per un país millor i lliure http://bit.ly/S9lOTv

12.  Un estat propi ens donarà llibertat per desenvolupar els nostres ports amb tranquil·litat. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/591966-ciu-denuncia-que-lestat-abandona-el-port-de-palamos.html

13.  La cultura és un espai de cohesió social i creixement. http://www.vilaweb.cat/noticia/4053244/20121106/manifest-progressistes-favor-president-mas.html

14. Una Catalunya amb estat propi potser la porta definitiva del mediterrani al món. http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2012/11/22/vila-diu-que-catalunya-propi-pot-porta-mediterrania-al-mon/592025.html

15.  Ser referent en polítiques progressistes només té un camí possible. http://catalunyaestatprogres.wordpress.com/author/catalunyaestatprogres/

16. “Manifest per l’Estat propi, la cohesió i el progrés social”. L’auditori del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ha acollit avui l’acte per donar a conèixer el “Manifest per l’Estat propi, la cohesió i el progrés social”, que han firmat més de 150 intel·lectuals i empresaris de diverses ideologies d’arreu de Catalunya. Entre les persones que han signat el document destaquen noms com els de Xavier Rubert de Ventós, Ferran Mascarell, Vicenç Altaió, Clara Ponsatí, Esther Sánchez, Carles Hac Mor, Fèlix Martí, Àlex Susanna, Jaume Sobrequés, Juste de Nin, Laura Borràs, Xavier Bru de Sala, Vicenç Villatoro, Pau Garcia-Milà, David Castillo i Ferran Requejo, així com els gironins Esther Casademont, Ramon Sargatal, Francesc Aleu i Ricard Planas, entre altres.

Un Estat propi ens permetrà ser un referent en polítiques progressistes. En uns moments tan excepcionals com els d’ara, és imprescindible una majoria suficient a les urnes per fer aquesta aposta definitiva.

Treballar per un Estat propi que sigui una eina eficaç per a garantir els fonaments de l’Estat social del benestar, la voluntat de justícia social del poble i la qualitat de vida de tots els ciutadans que hi viuen.

Ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, la presència de la cultura catalana en un món globalitzat i la voluntat d’innovació imprescindible per afrontar amb garanties el nostre futur com a comunitat.

Un Estat propi que es comprometi amb la cultura humanística, científica i artística, i amb l’educació com el veritable fonament bàsic de la identitat i del progrés del poble.

17. ” Tot és possible, tot està per fer”. Miquel Martí i Pol.

18.  Som una nació mil.lenària, decidits a aconseguir la llibertat plena. Els gironins serem claus. Comença la campanya.

19.  La riquesa que generem no es retorna en infraestructures. http://www.lavanguardia.com/local/girona/20121122/54355737601/vila-diu-que-ciu-ha-acreditat-el-compromis-amb-l-aeroport-de-girona-amb-el-projecte-del-baixador-del.html

20.  Vull que l’Estat propi sigui una esperança per als sectors més innovadors i progressistes. Populars i socialistes continuen analitzant la realitat amb ulleres del segle XX!

21.  Ho tenim clar! Apostem pel futur.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/591070-ciu-vol-demostrar-que-la-diada-no-va-ser-una-deria-puntual.html

22.  Les pensions estan assegurades en un estat propi català.

23. Cal fer entendre a Barcelona que més enllà d’aquesta magnífica ciutat hi ha vida intel·ligent. http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/eleccions-2012/santi-politic-que-llegeix-aixo-gaire-habitual-2253812

24. “Ens alçem els dos en encesa espera, el poble i jo”. Salvador Espriu

Fa dos anys una cinquantena de gironins publicàvem un llibre-manifest amb el títol “Començar il·lusiona. Un moment fundacional a Catalunya.” El denominador comú de tots els escrits compil·lats en aquell opuscle era el convenciment que després de trenta anys frustrants d’intentar i comprometre’ns amb la viabilitat d’una Espanya plural s’albirava l’hora que els catalans emprenguéssim el nostre propi camí cap a la llibertat plena, sense agrors ni ressentiments però també determinats a no haver de fer renúncies ni autogols. El desaire recent del Govern espanyol davant l’enèssim intent de reconduir l’injust tracte fiscal cap a Catalunya ha precipitat els esdeveniments i la necessitat de canviar d’estratègia. De fet, pocs dies abans, un milió i mig de ciutadans ens havíem manifestat pels carrers de Barcelona reclamant sense matisos la llibertat plena.

En disoldre el Parlament, convocar eleccions i comprometre la convocatòria d’una consulta per saber si els catalans volem tenir un estat propi, el President Mas ha interpretat el signe dels temps amb honestedat, valentia i generositat. Per damunt de partidismes i càlculs oportunistes és l’hora que ciutadans i polítics convergim en un únic projecte veritablement fundacional a Catalunya:  la constitució d’un estat propi, en el marc de les nacions d’Europa, que garanteixi el nostre model de societat, la llibertat, el progrés i el benestar del conjunt de catalans i catalanes. Martin Luther King, en un dels seus discursos més memorables i també en un veritable moment de refundació en aquest cas dels Estats Units va recordar als seus conciutadans que als ulls de les generacions futures clamarien tant al cel les injustícies dels malfactors com els silencis i la falta de compromís dels homes i les dones de bona fe. Davant la gravetat dels temps que ens toquen viure és l’hora de fer un pas endavant i posar-nos al costat del President!

La crisi institucional i de confiança que viuen Catalunya i l’Estat espanyol recorda la crisi finisecular que es va viure a propòsit de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines ara fa més de cent anys. Com aleshores, una greu recessió econòmica i l’esnfonsament de la credibilitat i autoritat de l’Estat espanyol han fet aflorar la voluntat d’exercir la plena sobirania de la majoria de catalans. En aquells moments, va ser configurant una personalitat nacional moderna, ara ho és plantejant obertament la necessitat de la secessió.

 Abans de dir res més, una veritat em sembla incontestable i necessari de recordar amb claredat i sense matisos: Espanya i Catalunya han viscut els millors 30 anys de la seva història: creixement econòmic i extensió de l’estat del benestar, estabilitat política, pau social. Davant la creixent tensió política i institucional i especialment davant de les respostes polítiques que hi estem donant, alguns pensen que els humans, de vegades, sembla que ens cansem d’estar bé.

 Dit això, més enllà de la ciclòpica recessió econòmica que colpeja empreses i persones, que és la que explica realment la indignació transversal que sentim tots, intentar explicar els motius que han dut a aquesta situació penso que té a veure amb dos tipus de raons: les raons econòmiques, expoli fiscal i discriminació sistemàtica en la planificació de les inversions i les raons polítiques, de base cultural.

 Alguns diuen que plantejar la necessitat d’un nou Pacte fiscal és un error, similar a la darrera revisió estatutària. Més enllà de l’escepticisme davant del seu possible èxit o fracàs, és innegable que si el seu resultat és novament frustrant incrementarà la legitimitat i consens social de l’opció per la independència. Igual d’important, la planificació de les infraestructres aeroportuàries, ferroviàries, marítimes s’ha fet sempre amb criteris polítics, que no econòmics, posant així en risc la pròpia viabilitat econòmica de l’Estat en general i de Catalunya en concret. Pressupostos discriminatoris que, a més, al nostre país mai no arriben ni  a executar-se íntegrament.

 Raons polítiques. Especialment a partir dels noranta, els catalans hem patit sistemàticament l’acció d’uns governs hostils, del PP i del partit socialista, per als qui la diversitat cultural i ideològica i l’autonomia política no han estat mai un valor sinó un problema. Fills de l’Espanya negra, els dirigents espanyols d’aquests darrers vint anys han estat perfectes continuadors d’una cultura política excloent i unitarista, que sempre ha tingut els seus dimonis particulars a perseguir: moros i jueus a l’Espanya moderna; liberals, maçons, protestants, comunistes i catalanistes fins als nostres dies.  La sentència del TC contra l’Estatut, les contínues sentències en contra de la llengua per part del TS o, de fet, la pervivència de la pròpia constitució, un veritable insult als valors democràtics de la meva generació, més sensible encara avui a principis antidemocràtics (arts 155, 116) que al que haurien de ser els principis fundacionals d’un estat de dret democràtic són alguns dels tants i tants exemples que encarnen aquesta lamentable mala tradició, com hauria dit Carles Cardó.

 Per tot això, estic absolutament segur que la manifestació independentista de demà serà un gran èxit. Catalunya es mostrarà al món independentista encara que molts dels que hi serem hàgim dedicat tota la nostra més curta o més llarga trajectòria política a intentar aconseguir que l’Espanya plural sigui possible. Molts dels que hi anirem, a més, treballarem fins al darrer minut perquè les coses acabin bé, perquè Catalunya assoleixi finalment la sobirania fiscal i pugui esdevenir un estat propi sense haver d’arribar al conflicte ni la secessió. Si existeix però alguna possibilitat que les coses acabin bé, sense ruptures ni conflictes violents, és imprescindible que el Govern d’Espanya i el món vegin que estem disposats, sincerament, a arribar fins a l’extrem,  que vol dir a prendre el camí de la independència i dir adéu a Espanya!