“Tothom s’alegra de girar els ulls cap allò que és bo”, diu Electra a la seva germana Crisòtemis, reclamant-li ajut per venjar el crim contra el seu pare Agamèmnon. Feta la revenja, ningú no queda satisfet. Ahir es va representar a Figueres aqusta tragèdia de Sòfocles, escrita a mitjans del segle V ac. Es va escriure fa dos mil cinc cents anys i ens continua posant davant del mirall. Impressionant.

La vida, de nou, se’m mostra agredolça. Aquest mes que queda enrere ha estat el de la mort del pare, el de la mort de l’avi. I alhora, el de l’aprovació de dos dels més importants projectes modernitzadors per a la ciutat de Figueres que s’han fet mai: el nou centre de formació integrat i la nova coberta fotovoltaica de la Plaça Catalunya. Ahir, a més, vaig ser elegit per unanimitat cap de llista de CDC a les properes eleccions al Parlament. L’alcalde de Girona, l’alcalde d’Olot havien estat alcaldes i caps de llista a les legislatives. Mai, en canvi, un alcalde de Figueres havia assolit aquest reconeixement. Tot plegat em causa una profunda impressió. Procuraré estar a l’alçada del repte i, més important, romandre fidels als meus valors absoluts i actitudinals més profunds. Veurem…

Després de quinze dies amb el blog en reformes, reprenc la seva activitat, encara que els ajustos continuen! Ufff, els frikis de la informàtica mengen a part!

El fotoperiodista i premi Pulitzer Javier Bauluz ha estat a Figueres per reivindicar el compromís ètic del peridiosme! Enfront dels qui es veuen les fotografies únicament com a objecte comercialitzable, pensades únicament per satisfer els qui les han d’acabar comprant, Bauluz ha reivindicat el seu valor d’imatge i documental! Enfront dels que es disposen a treballar únicament per encàrrec, Bauluz ha reclamat el fotoperiodisme compromès!

El Govern de la ciutat de Figueres acabem de presentar el Projecte de Pressupostos per a l’any 2010, amb una previsió d’ingressos i despeses de 55.941.923 €.  Un pressupost auster i equilibrat, propi del context de crisi que ens toca viure. En destaca l’important esforç en la contenció de despeses, amb una reducció mitjana d’un 15% i amb la potenciació dels capítols destinats a l’educació, la formació al llarg de la vida (+14,4%), la cultura (+3,67%) i, sobretot, els serveis socials (+29%).

També és especialment destacat el fort ritme inversor que manté el pressupost: 13.680.873 €, el 54% dels quals provinent de subvencions d’altres administracions. Més enllà del compromís modernitzador assumit en el Pla de Govern, el context de crisi obliga a generar inversió pública, generadora d’ocupació. Analitzat panoràmicament, d’ençà del 2007, la ciutat haurà pressupostat i executat fins a seixanta milions d’euros. Les prioritats hauran estat l’educació, la cultura, el Pla integral d’actuació al casc antic, la modernització i conservació de la ciutat ("La ciutat dels detalls)  i els temes vinculats amb la sostenibilitat del Medi Ambient.

D’enguany en destaca, especialment, el grau de consens assolit entre les formacions que composen el Govern i, també, amb ERC i PP. Entre totes les formacions amb representació al consistori s’haurà fet possible un Pressupost que estic convençut resultarà útil per a minimitzar els efectes de la crisi i posar les bases per a la generació de noves oportunitats per als nostres conciutadans.

La mort sobtada del meu avi, ahir, a dos quarts de dues del migdia, ha coincidit amb el naixement d’un nou nét de l’Albert Ollé, regidor d’Hisenda de la ciutat de Figueres i bon amic. M’impressiona la força implacable de la mort, que és la de la vida. La vida i la mort, cara i revers de la mateixa moneda, disposen de nosaltres segons els plau, capriciosament. Assegut al banc de l’Església, davant del fèretre, emmig del soroll dels silents, brillaven amb força els moments intensos que he viscut al costat de l’avi, en molts moments pare: moments bons i moments difícils. Constato el pas del temps i la petitesa de la condició humana, però lluny d’embardissar-me en el labernint del carpe diem sento reforçat, altiu i orgullós, el desig de viure dignament, que és la única forma humana de viure.

Prèvies a Nadal. 5 de desembre. Tret de sortida a les celebracions amb la posada en marxa de les llums de Nadal. Enguany, les dalinianes arriben als barris; TVE i TV3 s’hi refereixen com a les més originals del país. El dissabte 12, sopar multitudinari de Nadal, organitzat per Convergència i Unió de Figueres. Més de 500 persones, militants i simpatitzants del partit ens apleguem en un sopar de caràcter festiu, destinat a renovar l’energia per a l’any 2010.  Poques hores abans,  inauguració de la Pista de gel. Els diumenge 20, tradicional quina de la Fundació Altem. Segueixen els aperitius i dinars i sopars de les empreses i entitats municipals i de la Fundació Salut. Celebro especialment el bon clima assolit amb els treballadors municipals. Els més antics m’expliquen que aquest era un ambient insòlit d’ençà dels primers anys de la democràcia. També m’impacta especialment el sopar amb el centenar de persones que durant l’any que s’acaba han quedat sense sostre i que han necessitat l’ampara dels serveis públics. Segurament, aquell va ser l’àpat amb més sentit cristià i comunitari de tots els que hauré fet durant les festes. 

Nadal. Com és habitual en l’agenda de l’Alcalde de Figueres, visito els avis de l’Asil Vilallonga, el menjador per a transeünts i els malalts del sòciosanitari Bernat Jaume. Al carrer, comencen les activitats per a infants.

Sant Esteve. Com faig cada any, el dia de Sant Esteve assisteixo a l’aplec de Santa Eugènia, a Avinyonet de Puigventós. Una trobada senzilla, en una esglesiola recuperada amb jornals dels feligresos i amics de Santa Eugènia i dinamitzada per Mn. Pep Claparols. Decidit a buscar sempre el sentit autèntic dels valors de l’Evangeli, en la seva homilia Mn. Pep va fer-se seva la resposta que el Dalai Lama va donar a la pregunta sobre quina era la millor religió? - La que ens acosta més a Déu! va respodre amb humilitat. - I Quina és, doncs, la que ens acosta més a Déu? - La que ens fa més humans! va concloure. Celebro l’experiència religiosa que finalment es justifica pel valor de la seva humanitat.

Diumenge 27. Altament recomanable el Primer Nadal dels Pastors, de Mn. Rossend Fortunet, una obra que d’ençà de 1923 s’ha anat representant de forma gairebé ininterrompuda i que manté vius els valors de la cultura popular. L’Ajuntament hem iniciat els tràmits per declarar el Primer Nadal dels Pastors bé cultural d’Interès Local. El propòsit ha estat recolzat unànimement.

Divendres passat va ser presentat a Figueres el Llibre Can Roura de la Cera, un espectacular recull memorialístic d’en Xavi Roure sobre la història de les cinc generacions de la família que han viscut, viuen o pensen viure vinculats a la gairebé centenària empresa. El llibre tracta dels valors de la família i de l’empresa i repassa l’evolució social i política viscuda a Figueres i al conjunt de Catalunya, on en molts moments la pròpia família Roura ha jugat un paper protagonista.

En un exercici de transparència que confirma la grandesa moral d’en Xavier Roura, el llibre fa una defensa aferrissada de la cultura de l’esforç i l’emprenedoria, de la conveniència d’aprendre a superar les dificultats i fins i tot els fracassos, des d’una militància obertament catalanista i cristiana.

Realment insòlit en els temps avorridament previsibles que ens toquen viure. Realment digne d’elogi, també, pel que suposa de maduresa intel·lectual i cívica. Llegint i assistint a la presentació del llibre, ben bé et podies creure en un acte londinenc, de presentació d’algun nou material biogràfic en alguna sala de The Portrait Gallery.

L’anunci per part del PSC i de CiU de la seva determinació a donar llibertat de vot als seus diputats i diputades en el debat sobre l’admissió a tràmit de la iniciativa legislativa popular per a la prohibició dels toros a Catalunya i la petició afegida pel PSC que a més de lliure el vot fos secret ha fet d’aquesta votació una de les més interessants (que no importants) de la legislatura.

Així, el dia abans de la votació era realment reconfortant comprovar la tenacitat amb què taurins i prohibicionistes intentaven influir en la decisió dels diputats. Per un dia, els lobbies actuaven amb llum i taquígrafs i anant directament als electes de base, sense intermediaris de partit.

Quant al debat, penso que les intervencions d’en Josep Rull (CiU) i de l’Albert Ribera (Ciutadans) van ser especialment brillants. Com realment decebedora va ser la del socialista David Pérez, que estic segur que va fer decantar els indecisos cap al costat oposat que ell defensava.

La iniciativa doncs va iniciar el seu tràmit i ara caldrà escoltar els arguments d’uns i altres. Personalment, com ja he escrit públicament, trobo poc edificant que en ple context de crisi i amb les dificultats serioses que estan passant milers de persones, el Parlament s’ocupi d’una qüestió que, de fet, no està en l’agenda de preocupacions de ningú. A Figueres la plaça de toros va ser molt concorreguda per autòctonos i turistes fins que va deixar de ser-ho. Aleshores es va vendre a l’Ajuntament i en aquests moments està apunt per a ser reconvertida en equipament esportiu. Els taurins figuerencs es troben cada juliol a Ceret i per la Mercè baixen a passar el dia a Barcelona. No critiquen els costums i tradicions dels altres ni esperen convèncer ningú de la bondat moral de les pròpies.

Al Parlament en canvi iniciem un debat moral sobre els drets dels Toros. Deu ser allò de qui no té feina el toro pentina!  En tot cas, de moment, els diputats podem afirmar que si més no en una votació hem estat realment lliures! Bravo!

Aquests dies de pont he tingut ocasió d’assaborir la nova edició d’ El llibre de les meravelles de Ramon Llull, a cura d’edicions 62: un llibre realment per a bibliòfils, amb una espectacular coberta d’en Jaume Plensa i una edició en dimensions i en paper realment luxosa. Més enllà del continent, però, l’obra del primer escriptor en llengua catalana sorprèn i captiva per moltes raons: d’entrada, malgrat que el seu univers és radicalment medieval, sorprèn la modernitat de les seves reflexions, ben aplicables a molts dels conflictes morals que avui, com sempre, ens toca seguir dirimint. Segonament, com explica Pere Gimferrer en el pròleg per a aquesta edició impacta especialment l’ambició lul·liana no pròpiament de fer una obra literària sinó de difondre tot un sistema de pensament, el seu, amb una força realment corprenedora que, pel que té d’autèntica, resulta admirable i digna d’enveja.

Finalment, commocionat davant les notícies que expliquen que, en aquest context de crisi, cada vegada són més els joves que veuen en l’administració el refugi on trobar un bon lloc de treball, l’audàcia de Ramon LLull d’haver estat el primer dels escriptors a fer d’un burgès (i no d’un noble o d’un eclesiàstic) el protagonista d’una obra literària ens hauria de reconciliar amb els valors d’emprenedoria i liberalisme que han fet del nostre país un país capdavanter en tants aspectes.

"Vé per lo món i meravella’t", recomana Llull a les primeres pàgines del llibre. Una bona manera de fer-li cas, de ben segur, és iniciar-ne la seva lectura.