L’amic i savi Miquel Sitjar, a propòsit del meu aniversari, pels idus de març, em regala una traducció seva d’unes epístoles d’un altre savi, del segle I abans de Crist, Horaci. D’entre molts fragments exquisits, em quedo amb un consell d’Horaci a Albi: “Enmig de les teves esperances i preocupacions, de la teva por i de la teva ira, imagina que se’t fa de dia per última vegada. I així cada hora se’t farà més agradable del que esperaves. Si vols riure, visita’m a mi, porc del ramat d’Epicur, gras, castís, i lluent de pell.” Genial, no us sembla?

Avui al vespre tancaré a Girona un acte de compromís per a la supressió de l’impost de successions i donacions a Catalunya. El debat polític generat a l’entorn d’aquest impost ha estat un dels més ideologitzats i carregats de prejudicis de tota la legislatura. Afirmar que, tal i com passa a data d’avui, després de la darrera reforma parcial de l’impost, un jove que hereta del seu pare difunt un pis valorat en 300.000€ és just que en pagui més de 24.530 € em sembla grotesc (i més si tenim en compte que a Madrid en pagaria 536€). Justificar-ho, a més, en nom que és un impost que només afecta als rics, és còmic!

El sistema tributari espanyol és massa gravós per a les classes mitges i classes mitges/altes. Comença a ser imprescindible plantejar seriosament reformes estructurals econòmiques, fiscals i laborals. Mentrestant, l’endeutament  i el dèficit no fan sinó créixer.

Cada generació incorpora per al seu imaginari el record de fets excepcionals, amb la sensació que difícilment mai ningú els tornar a viure. A propòsit de la darrera nevada del 8 de març, els avis han rememorat la del 1956; els més joves, hem establert comparances amb la del 1985 o la de 1992. Enrere ja, afortunadament, si més no per al cas de Figueres, totes les incidències que durant la tarda del dilluns i el matí del dimarts es van anar produïnt; amb l’orgull, la satisfacció i la gratitud per la feina ben feta, reconeguda per tothom, per part de l’Ajuntament, en especial de la Guàrdia Ubana, de la brigada municipal, de Fisersa Ecoserveis i de Fisersa; per part també de molts ciutadans anònims i empreses que cívicament han contribuït a restablir la normalitat als carrers i places, cedint maquinària per a llevar neu, duent a terme personalment tasques de neteja de les voreres del propi barri o, com en el cas de l’Escola La Salle, allotjant més de cent persones a la seva residència, és l’hora de disfrutar dels milers de fotografies i records que immortalitzaran, per sempre, la nevada d’enguany i que des del primer moment van córrer pel Facebook i entre correu i correu electrònic.

Restablerta plenament la normalitat a la ciutat durant el matí del dimarts (certament amb l’ajut del sol i del vent que es va aixecar la nit anterior), testimonien els nous temps que ens toca viure que prop d’un centenar de joves van sol·licitar-me durant aquelles hores ser afegits com a amics del facebook, per tal de poder comentar directament (i sense intermediaris ni viaranys institucionals) els efectes de la nevada, compartir fotografies i, tot s’ha de dir, “implorar un dia més sense classe a l’Insti!” .  Per tot plegat, la nevada del 8 de març, a Figueres, ben bé serà la de la generació del Facebook! Lamentablement, a molts altres punts del país, la nevada continuarà simbolitzat la imatge d’un país mal planificat i mal governat, que a la mínima incidència es col·lapsa!

Aquesta setmana hem fet públiques les dades sobre l’evolució demogràfica de la ciutat. La seva anàlisi permet algunes constatacions: Amb 44.742 habitants a data 31 de desembre de 2009, Figueres és una ciutat poblacionalment dinàmica, que d’ençà de l’any 2000 no ha deixat de créixer, encara que en aquest darrer any de forma més atenuada ( 283 persones) que en els últims vuit anys (que es creixia a raó d’uns 1000 nous residents a l’any). La ciutat és notòriament jove, prop del 47% dels seus habitants tenen menys de 35 anys; el 22% de la població en té menys de 20, un fet que ha regirat radicalment la fesomia de la ciutat i que sense cap mena de dubte és atribuïble a la nova immigració.  A la ciutat el creixement vegetatiu torna a ser positiu, amb 573 naixements durant el 2009, contra 339 defuncions. Figueres és alhora rabiosament diversa: 91 nacionalitats diferents convivim a la ciutat, essent el nombre d’estrangers un 30% del conjunt de la població.

Una ciutat dinàmica, notablement jove i rabiosament diversa però, alhora, on s’hi viu molt bé! Per primera vegada a la història de Figueres, 336 figuerencs tenen més de 90 anys; un 15% de la població té 65 anys o més! Reptes per al Govern? Conciliar les aspiracions dels qui estan en edat expansiva, que veuen com els bull la sang i el desig d’endegar nous projectes i assumir reptes, de gaudir d’espais d’oci i negoci diurn i nocturn, de rebre nous estímuls i emocions i dels qui, contràriament, el que esperen de la seva ciutat, és cura dels detalls, jardins endreçats i poc soroll, tranquil·litat, pau i bons aliments. És la ciutat creativa versus la ciutat dels detalls. En la síntesi, el triomf! No us sembla?

Llegeixo un interessant article de Josep Maria Cortès a La Vanguardia d’avui sobre les aliances i sinèrgies entre l’exalcalde Barcelona, Enric Masó i les èlites professionals barcelonines formades a la postguerra i protagonistes dels principals projectes i negocis del país fins gairebé els nostres dies (els enginyers Pere Duran Farell, Josep Vilarasau, Ramon Boixadós o els arquitectes Juan Trias de Bes o Carles Ferrater).  ”La ideología muere a los pies del saber. Se trata de hacer, no de creer”, conclou Cortès. Personatges políticament transversals i amb una actitud vitalista i inquieta que segurament expliquen més del que sovint pensem les raons que permeten referir-se als darrers trenta anys a Catalunya com una història d’èxit.

Així ha titulat La vanguardia  el debat dut a terme ahir, al Parlament, sobre la crisi econòmica. Em temo que té raó. El Govern de Catalunya sap que no té cap mena de capacitat d’incidència sobre la política econòmica seguida pel Govern espanyol, disposat a fins i tot a pujar impostos sobre el consum, incapaç d’orientar realment la inversió pública a la contrucció d’infraestructures estratègiques, incapaç d’implementar mesures reductores del dèficit o reformes estructurals per afavorir l’ocupació. Limitat en els seus recursos, mancat de lideratge i credibilitat, el Govern va defensar la seva gestió quotidiana, conscient que la fòrmula tripartita li deixa poc/nul marge per emprendre reformes de calat. Políticament, em temo que entre la ciutadania creix la sensació que la solució a la crisi no passa per la política i, pitjor, encara menys pel Govern de Catalunya.  És urgent demanar a la ciutadania que renovi o retiri la confiança a l’actual Govern.

M’avisen que a Salt uns cinc cents veïns han irromput al Ple de l’Ajuntament exigint major seguretat a la ciutat. El Ple s’ha hagut d’acabar suspenent emmig de crits i tensió. Nivells d’atur que sobrepassen el 17% i una presència insòlita de població immigrada desarrelada són una combinació explosiva que cal afrontar ràpidament i sense embuts. El Govern no pot deixar els Ajuntaments a la seva sort. Cal que amb urgència s’implementin accions i recursos per fer front a aquesta situació, no d’una forma puntual sinó a totes les ciutats. El cas de Salt no és excepcional. Municipis com LLoret, Figueres, Castelló d’Empúries o Sant Pere Pescador tenen índex d’atur similars i nivells d’immigració igualment notables.  Si no garantim una mínima convivència, els altres reptes ens seran del tot inabastables!

Avui haurà estat un dissabte tranquil. Al matí, primer he anat a visitar algunes obres de diverses cruïlles que tenim en marxa; a les dotze hem fet un acte d’homenatge a les víctimes del franquisme i, a la tarda, he anat a passeig fins al CEIP Joaquim Cusí, prop de casa, on l’associació de veïns ha organitzat el carnaval i la xocolatada. Del dia, em quedo amb l’autodefinició del sr. Prat, un dels vells represaliats que ha pres la paraula aquest matí: “sóc fill de pares honestos, treballadors i liberals”. Ara, a preparar les notes de la intervenció de demà, a l’Auditori de Girona. El futur de més de 700.000 gironins depèn de la nostra honestedat, compromís i encert. Veurem..

He començat a llegir Los setenta a destajo, de Pepe Ribas, un llibre realment commovedor disposat, en paraules de l’autor a retre homenatge als cadàvers de la trancisió: éssers humans, però també idees i projectes. Pinta bé, especialment en un moment novament fundacional com el que ens toca viure. Veurem..

Aquesta ha estat una setmana intensa, plena de soroll i decisions difícils: suspensió de les funcions del regidor de cultura de la ciutat de Figueres i sortida del grup socialista del govern municipal i escarafalls mediàtics; abandó del grup socialista per part d’un dels seus regidors i, com no, nou rebombori mediàtic; debat del projecte de llei del cinema (amb molt de debat lingüístic, poques referències als problemes del sector, impostos i sancions inclosos); subsegüent debat de totalitat del projecte de llei per a fer possible el Parc Natural de les Illes Medes, el Baix Ter i el Montgrí (amb més de 1600 al·legacions ignorades i tothom enxerinat); reunions per a finançar la construcció de nous equipaments a Figueres;  licitació del projecte de barri sostenible al Departament d’Habitatge i, avui, visites i reunions, presentació de les obres del nou aparcament del Passeig Nou, del trasllat de vint i dos Plàtans monumentals d’aquest passeig a nous indrets urbans; visita a l’associació d’amics de Malalts d’Alzheimer i, a la tarda, visita al fons bibliogràfic i d’arxiu de la família Puig Pujades.

Acabo el dia, exhaust, presentant la monumental Història de la premsa de Figueres 1809-1980, de Jaume Guillamet, Manuel Moreno Chacón,, Anna Teixidor i Albert Testart. La constatació que durant aquest període de prop de dos cents anys Figueres ha vist néixer 194 periòdics omple als presents d’orgull ciutadà i confirma la capitalitat cultura i cívica de la Figueres contemporània. En la meva intervenció acabo citant uns mots de François Mauriac: “el que la gent diu importa poc; el més apassionant és el que diuen de si mateixos sense adonar-se’n.” Sembla una bona manera d’aproximar-se al resum dels fets i el soroll de la setmana que s’acaba. Umm..