Aquest dimarts, a Vilabertran, en el marc de la XVIII edició de la Schubertíada Angelika Kirchschlanger i Tobias Truninger van regalar a l’auditori un concert deliciós de lieds alemanys, de cançons de Reynaldo Hahn i de cançons de bressol de Montsalvatge. Del compositor francès, el qui fou el seu amant durant dos anys, Marcel Proust, en va dir: “Aquest instrument del geni, anomenat Reynaldo Hahn, commou els nostres cors i humiteja els nostres ulls. Mai, des de Schumann, la música ha pintat la pena, la tendresa, la calma que provoca la natura, amb unes pinzellades semblants de veritat humana i bellesa absoluta.”  Ara que tinc un amic estimat en hores baixes, amb qui hem compartit l’ànsia d’amor,  de veritat i bellesa absolutes no vull deixar passar l’ocasió d’escriure la lletra d’una de les cançons de Hahn, El record d’haver cantat, amb lletra del poeta Catulle Mendès:  El record d’haver cantat / al sol, sota el blau celeste, / és l’infinit tresor que els queda / a les cigales passat l’estiu. // ¿Quin és, vell gitano espitat, / el teu recurs quan tot et molesta? / El record d’haver cantat / al sol, sota el blau celeste. // Quan un altre tindrà la teva bellesa, / mallarenga, i el teu riure i el teu gest, / el meu cor, en la seva ombra funesta, / guardarà com una claror / el record d’haver cantat. A Jaume Pros.

L’evolució dels diversos padrons municipals confirma la progressiva metropolització de la regió de Girona. A Blanes, per exemple, el 10,2% de la seva població (2005) ha nascut a Barcelona. La seva mitjana d’edat ronda els 40 anys. A Figueres actualment 1719 persones han nascut, també, a la capital del país. És previsible que amb l’allargament de l’autopista del Maresme, aviat també LLoret experimenti aquest mateix procés. Com l’experimenten les ciutats mitjanes connectades a l’ave respecte les seves capitals de referència.

Aquesta dinàmica, pròpia de la Catalunya-ciutat que un dia van somiar els homes del Nou-cents, només serà realment positiva si sabem concretar un país en xarxa i equilibrat en la distribució dels seus serveis i equipaments. L’herència en infraestructures viàries, ferroviàries i d’equipaments formatius, culturals i esportius que ens deixen els qui ens han precedit no crida especialment a l’optimisme. És l’hora de posar fi al centralisme barceloní i pensar Catalunya i Barcelona globalment!

“Ens vau dir que féssim l’amor i no la guerra. Hem fet l’amor. I ara l’amor ens declara la guerra!”. Més enllà dels instants espectaculars per la seva bellesa o plasticitat, per a mi aquest va ser, sense cap mena de dubte, un dels moments més intensos de Le Presbytère, un espectacle sobre l’horror de la sida, a partir de la música de Queen i Mozart. Tot un clàssic que sap connectar amb públics de totes les edats molt més enllà de la inevitable complicitat generacional que desperta la memòria musical de l’obra. Com Freddie Mercury i Jorge Donn, als qui Béjart va dedicar aquesta producció, l’espectacle  fa de la força però també de la tendresa i la fragilitat humana els seus valors més essencials. El Béjart Ballet Lausanne va posar ahir a la nit tot el públic de Peralada d’empeus, en una vetllada que estic segur serà recordada com a una de les més intenses i boniques de l’estiu. El més impressionat és que, de nou, l’art ens ensenya a estimar-nos la vida, fins i tot quan la vida fa mal. Brutal!!!

Amb un PSC en plena disgregació dels seus elements catalanistes (Castells, Maragall, Tura..) i un independentisme fragmentat (ERC, Carretero, Laporta..), totes les mirades apunten al repte de l’Artur Mas d’intentar bastir un nou projecte polític que des de la centralitat aglutini el catalanisme majoritari, talment com va fer Jordi Pujol als anys vuitantes.

El repte depassa els interessos de partit perquè és evident que després de la sentència del Tribunal Constitucional hi ha una època de les relacions entre Catalunya i Espanya que s’acaba. Estem en un moment fundacional en què, sense límits de cap mena, el catalanisme s’ha de proposar nous horitzons regeneracionistes i nacionals. Ho van fer Prat de la Riba i Cambó a principis de segle XX, ho va liderar novament Jordi Pujol durant els darrers vint anys del segle passat i ara ho haurà d’intentar l’Artur Mas amb un equip amb cares noves, idees noves, aire fresc. Ho ha de fer alliberat de prejudicis, amb prudència i humiltat però disposat a anar a totes! Personalment, estic radicalment compromès amb ajudar-hi des de Figueres.

Ahir al vespre, el plenari de la corporació municipal vam aprovar l’estudi de viabilitat econòmica per a fer possible la rehabilitació de la plaça de toros i la seva conversió en complex poliesportiu, amb piscines, gimnàs, pistes de pàdel i bàsquet. Els contactes amb diverses entitats financeres confirmen que el projecte està ben orientat i que és viable econòmicament. Estem davant d’un projecte de prop de vuit milions d’euros, majoritàriament finançat amb recursos privats. Amb la concessió administrativa culminada, els nous equipaments educatius i esportius fets, la rehabilitació del casc antic en marxa i l’avinguda Vilallonga i la plaça Catalunya en obres tinc la impressió que els reptes més difícils del mandat que eren competència estricta de la ciutat comencen a quedar alliberats positivament. En aquesta recta final cal seguir treballant però per tal que tots ells arribin a bon port i, també, per deixar apunt per a la propera legislatura els projectes estratègics en matèria d’infraestructures viàries i ferroviàries (integració de la nova estació a la ciutat i la regió, C-260, N-II i N-260) aquests sí, de competència nacional i estatal. Evidentment, els temps de crisi i la reiterada discriminació de PP i PSOE a Catalunya no ajuden..

La renovació de cruïlles duta a terme a la ciutat durant els darrers mesos culminarà amb la instal·lació al carrer Pompeu Fabra d’una reproducció en bronze de l’escultura d’Anton Casamor “nu”. Ahir a la junta de Govern vam aprovar el conveni entre l’Ajuntament de Figueres i la Fundació Casamor pel qual l’entitat encarregada de promocionar l’obra de l’artista de Navata cedeix gratuïtament els drets de reproducció d’aquesta escultura. Amb l’acord, la ciutat tanca el pla de cruïlles amb una acció d’excel·lència i repara l’absència inexplicable d’obra d’Anton Casamor a l’espai públic de la capital empordanesa.

La manifestació multitudinària d’ahir a la tarda pels carrers de Barcelona és important per moltes raons. Primerament, perquè davant el desaire  i l’agressió de la classe política espanyola a la dignitat nacional de Catalunya (en aquest punt socialistes i populars s’assemblen molt)  la societat civil ha sabut mobilitzar-se, cívicament i dedidida en defensa de l’interès general de Catalunya. Aquest és justament el segon aspecte que destaca de la mobilització d’ahir. En un món cada vegada més individualista i atomitzat, la defensa de la identitat nacional suma, aglutina, crida a l’acció. I ho fa, en nom de la defensa del bé comú, d’una societat que es vol més lliure, més justa. 

La greu crisi econòmica, institucional i de valors que vivim reclama un canvi de rumb urgent. El President Montilla sap que la legislatura -i el seu govern- han estat definitivament amortitzats per la societat catalana. No té sentit doncs perllongar l’agonia uns mesos només confiant que un fet extraordinari i a hores d’ara inimaginable pugui arribar a frustar l’esperança de canvis que la societat reclama. Cal convocar eleccions ja i donar la veu al poble!

Talment com va viure el nostre país a principis de segle XX, ara, cent anys més tard vivim novament un moment fundacional. El 1906 Carles Rahola ho va escriure carregat d’esperança: “Cuatro, seis, ocho soñadores en esta ciudad, donde la trivialidad tiene  su imperio.. no deseo más. Me parece que ya formamos legión. Podemos, sin duda, hacer algo.  Un día conquistaremos el mundo.” Som una nació! Ens toca decidir quines persones, valors i polítiques han de fer possible el somni!

Acabo d’incorporar al bloc un accés al web d’iniciativa municipal sobre els espais verds de la ciutat de Figueres. Des de fa uns mesos, després d’un intens treball amb els serveis informàtics, l’empresa Ecoserveis i la Universitat de Girona, els qui ens estimem la biodiversitat podem accedir a informació contínuament actualitzada sobre l’evolució del 15.541 arbres de la ciutat, les 376 jardineres existents o, en definitiva els més de 740.415 mts2 de superfície verda. Un llarg i intens treball, que ens omple d’orgull.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és greu i negativa. Malgrat que certament entre molts altres aspectes avala la constitucionalitat de la política lingüística, del model educatiu o de la bilateralitat entre Catalunya i Espanya, el Tribunal anula aspectes bàsics d’una llei fonamental per als catalans, aprovada per les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya i refrendada pel poble.  Mai no s’havia d’haver arribat a aquest nivell de despropòsits, perquè inevitablement, a l’hora de fer balanç, les majors competències assolides queden totalment minimitzades pel descrèdit i desgast que han sofert les institucions, partits i polítics protagonistes durant aquest llarg periple ple de giragonces i tacticismes grotescos. 

En la meva opinió, el més greu de la sentència és que de nou queda clar que l’aspiració d’una Espanya plurinacional és únicament un projecte de la perifèria, ni contemplat com a hipòtesis seriosa per les èlites polítiques i judicials espanyoles, en aquest punt igualment coincidents al marge de la seva major o menor sensibilitat conservadora o progressista. PP i PSOE haurien de reflexionar sobre si creuen que Catalunya fa millor Espanya.  Si ho creuen han de fer possible l’encaix de Catalunya dins Espanya, respectant-ne el seu dret a decidir, fent de la identitat nacional catalana un valor i no un problema.

Mirat en clau generacional, sembla clar que el pacte constitucional del 1979 queda definitivament enrere. Amb la sentència, una etapa de les relacions entre Espanya i Catalunya s’acaba i cal començar-ne una altra. Cal fer-ho des de la responsabilitat, conscients que és igualment inadmissible la interpretació de l’evolució del procés de gestació de l’Estatut com a “falsa ruta”, que fan els sectors conservadors, com enganyosa la dels més radicals, disposats a veure en aquest nou desaire la fatal confirmació que l’Espanya plurinacional és una aspiració impossible.

A Catalunya és imprescindible que el poble ens manifestem amb rotunditat en contra de qualsevol interpretació restrictiva del text estatutari refrendat. Sense escarafalls però amb contudència. Si l’Estatut no s’ajusta a dret, cal revisar el dret. I poder-ho fer, depèn de majories al congrés que han d’estar disposades a facilitar els sectors més centristes i sensats de PP i PSOE, en bé de Catalunya i en bé d’Espanya. Tot seguit, cal dissoldre el Parlament i recórrer a la ciutadania: cal que els catalans i catalanes concorrin a les urnes i, amb un govern nou, dotat de credibilitat i autoritat renovades, el país pugui rependre, ben ràpidament, el camí de progrés per a la ciutadania que no havíem d’haver abandonat mai i que té a veure amb l’Estatut de Catalunya i amb la feina i la formació i els impostos i les infraestructures i els serveis socials eficients que els catalans necessitem.