Ara que sembla que l’economia es decideix a donar-nos raons per a l’esperança, el descrèdit de les institucions tradicionals s’agreuja i ens retorna a l’ensopiment. Així, la mateixa setmana que l’ONU acusa severament l’Església catòlica d’haver anteposat la defensa de la seva reputació a protegir les víctimes de pederàstia, el COI tolera sense rubor l’homofòbia de les autoritats russes a qui ha assignat l’organització dels jocs de Sotxi, malgrat el seu nul esperit olímpic. En clau local, mentre els partits convencionals tenim fugues torrencials de suport electoral -absolutament noquejats per la percepció ciutadana que ens veu com a incapaços de ser inflexibles amb la corrupció o d’abordar els seus problemes reals-, nous partits populistes incrementen els seus adeptes a costa de la demonització dels immigrants o dels pobres en general. En aquest sentit, el panorama polític davant les properes eleccions europees a França, a Anglaterra, a Itàlia, a Espanya.. és esfereïdor.

Davant aquesta realitat, la resposta ciutadana només pot venir d’un retorn a la radicalitat dels principis fundacionals que expliquen que al llarg de la història -segurament malgrat i no gràcies els seus representants institucionals-, milions de ciutadans hagin seguit practicant el cristianisme; que malgrat les incoherències i polititzacions, ciutadans d’arreu del planeta hagin continuat seguint amb entusiasme les celebracions olímpiques o que, malgrat els abusos i degeneracions, milers de persones hagin continuat militant ingènuament en partits convencionals.  Tornar als valors fundacionals d’aquestes velles institucions i instruments, convençuts de la seva utilitat per al progrés i la felicitat ciutadanes.

Que ningú s’equivoqui. La major part de la ciutadania és plenament conscient que el cel a la terra no existeix i que, en conseqüència, la imperfecció de la condició humana, la capacitat de fer alhora el bé i el mal, ens són consubstancials. El que ens enfonsa fins a la depressió, per desoladora, és la constatació que els qui haurien de liderar amb autoritat moral el combat contra la corrupció, quan ensopega un dels seus, en comptes de ser-hi implacables, li renten la cara! El que fa temptadora la renúncia és comprovar que quan augmenten les dificultats, els qui haurien de mostrar-se com a referents i veritables autoritats morals, en comptes d’exhibir noblesa d’esperit i filantropia, busquen bocs expiatoris i receptaris populistes.  En definitiva, davant les apropiacions indegudes i les adulteracions, ni immobilisme ni revolució: radicalitat cívica i compromís personal amb els valors fundacionals que un dia van donar sentit a les institucions que ens han dut on som: al millor dels móns possibles, d’ençà que Déu ens va fer fora de l’Eden.

Puntuals com les pluges a la primavera, amb la crisi retornen els vidents que , com l’Eudald Carbonell auguren “que el capitalisme està acabat, que anem al col·lapse”. Confonent desitjos amb realitat, aquests profetes de la fi dels temps, normalment instal·lats en alguna confortable i burgesa torre d’ivori acadèmica o institucional, menystenen una de les característiques més grans i valuoses del capitalisme i de la democràcia de base liberal  (que és el sistema on millor germina el capitalisme): la seva inesgotable capacitat d’adaptació. Josep Fontana va explicar fa uns anys, el ridícul que van fer els marxistes de l’època quan van veure en l’apagada elèctrica de Nova York de l’any 1977 l’indici definitiu del “col·lapse del sistema”. No és molt diferent del pronòstic que van fer des de la rive gauche els intel·lectuals parisencs dels anys trenta o del que havien fet a les portes dels segle XX els atabalats i sovint depressius seguidors de les tesis decadentistes d’Oswald Spengler, decidits a certificar la decadència i mort d’Occident, culpable d’haver esquarterat en dos l’home moral i l’home econòmic. El exemples, que podrien continuar fins als orígens dels temps, em temo que sovint acostumen a certificar, a més, que molts d’aquests sinistres visionaris acaben defensant i justificant l’adveniment de règims no especialment filodemocràtics i ni tan sols filantròpics, en nom d’una nova utopia magnífica que ha de fer possible, aquesta vegada sí, el cel a la terra. En aquest punt, per a decepció dels seguidors d’aquest tipus de literatura, s’ha de reconèixer que els nostres coetanis són menys creatius que els seus predecessors utopistes, perquè tan marcada com la seva crítica i àcida diagnosi dels mals que ens turmenten ho és la seva incapacitat per posar sobre la taula alternatives.  Afortunadament, però, tan toçuts com els pessimistes, ho són la determinació i l’esperit dels emprenedors que enmig del desencís continuen creient en en les pròpies forces i en les de la societat i que, rebent premis FAD d’arquitectura amb projectes de noves escoles; reurbanitzant i fent més accessibles les platges; exportant vi a la Xina, cotxes al Magreb o descobrint la vacuna de la sida i lluitant contra les causes de l’envelliment ens renoven diàriament els motius per a l’esperança. El capitalisme, com la nostra vella democràcia, necessiten canvis i reformes i les farem! Així ha de ser i així serà amb el concurs de tots! I tal dia farà un any!

Diari de Tarragona

El 1978, ara fa exactament 35 anys, la UNESCO va declarar el Montseny Reserva de la Biosfera, fita que es va produir en el moment en que Catalunya començava a bastir el seu autogovern. Aleshores, les joves institucions democràtiques iniciaven una ingent tasca de construcció d’estructures de país i pel país, fent visible aquella tasca modernitzadora inherent al catalanisme des de que passà de la fase contemplativa a la fase constructiva, per emprar una expressió de Francesc Cambó. La dimensió ambiental, en tots i cadascun dels seu àmbits sectorials, era –i encara és- ben present. Fets com tenir prop d’un 31% del territori català protegit (més de 1.100.000 hectàrees!) demostra fins a punt s’ha avançat en la protecció del medi natural per mèrits propis.

Hem hagut d’esperar fins aquesta primavera, just quan Catalunya es troba en una cruïlla històrica, per veure una altra part de la nostra geografia declarada Reserva de la Biosfera: les Terres de l’Ebre. Una excel·lent notícia que arriba en un moment en que les bones noves van escasses, fet que li dóna un plus de valor. Es tracta d’un reconeixement més que merescut cap a una geografia, física i humana, amb veu i caràcter propi. De fet, la particular idiosincràsia de les Terres de l’Ebre, valgui el col·loquialisme,  enganxa a l’instant. Sí, l’Ebre enganxa, t’atrapa i no et deixa anar. Ho vaig dir fa uns mesos durant el transcurs d’una visita privada i ho torno a repetir. Un paisatge – o uns paisatges, car l’Ebre no és una excepció pel que fa a la diversitat paisatgística característica de Catalunya- que, no ho oblidem, és un dels nostres grans actius de futur.

Les magnituds són enormes: 367.729 hectàrees, sumant marítimes i terrestres, d’un àmbit territorial on viuen 190.000 persones repartides en quatre comarques: el Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. I el més destacable de tot plegat és que la iniciativa per ser Reserva de la Biosfera ha sorgit i s’ha liderat des del mateix territori, vencent les adversitats mitjançant un treball constant i incansable. Les Terres de l’Ebre no van defallir i , a la segona oportunitat, el premi ha arribat. Quina lliçó per a tot el conjunt del país!

Aquesta declaració obre nous horitzons per a un desenvolupament territorial sostenible, fent possible combinar activitat econòmica amb la necessària protecció del patrimoni històric, cultural i natural. Al cap i a la fi, una controvèrsia anacrònica perquè el mateix paisatge, síntesi de natura i cultura, és un actiu econòmic de primer ordre i factor de competitivitat. La feina que comença ara mateix és la de treure tot el suc possible al reconeixement de la UNESCO, potenciant i promocionant els valors de Terres de l’Ebre a dins i fora del país. I aquí el Govern de Catalunya estarà a l’alçada de les circumstàncies, posant el màxim de recursos i de facilitats perquè aquestes terres amb nom de riu avancin pel camí del progrés.

Artur Bladé, escriptor de Benissanet, va descriure amb mestratge sobre un paisatge i unes formes de vida que en gran part ja són memòria col·lectiva. Tanmateix, continua sent un plaer deixar-se portar per les seves paraules i descobrir, mica en mica i sense cap pressa, els racons i raconets de Terres de l’Ebre. Unes terres que ara estan d’enhorabona. L’Ebre enganxa!

El Puntavui

Dimarts passat signava al Ministeri de Foment el conveni que oficialitzava allò que ja és una realitat des del passat 19 d’abril: Els camions de gran tonatge no poden circular per la carretera N-II. Aquesta és una decisió de gran transcendència que, més enllà d’opinions a vegades marcades per prejudicis ideològics i apriorismes, marca un abans i un després en la relació històrica de la N-II amb la demarcació de Girona. Només cal que ens preguntem on érem fa un any i on som ara. La diferència és notòria. Fa un any, el territori, i jo mateix aleshores com a alcalde de Figueres, posàvem el crit al cel davant d’un problema que no tenia data de caducitat, amb projectes aturats sine die pel Ministeri de Foment, mentre la sagnia de víctimes ens torpedinava les nostres consciències. Estàvem instal·lats en la queixa i la reclamació permanent, que en alguns sectors pot donar rèdits polítics, però salta a la vista que, com a efectiva, malauradament ho era molt poca.

No se’ns pot escapar, però, que estem al principi d’un camí que se’ns presenta complex. És per això que el realisme, la complicitat i el diàleg sincer amb Foment han de ser els vertebradors per arribar a solucions a mig i llarg termini. Des del primer dia he estat molt clar amb la ministra de Foment, Ana Pastor. L’expressió “presumpció de bondat” que tanta fortuna mediàtica ha tingut no és, i els fets ho demostren, un xec en blanc, sinó tot el contrari. Ens hem centrat a resoldre allò que podíem fer de forma immediata, però també hem posat les bases per trobar una solució definitiva en un raonable termini de quatre anys. I tot això amb una premissa contundent i sense la qual no s’entendria la magnitud del que estem parlant: els greuges històrics que pateix la demarcació de Girona en infraestructures. Aquí, davant de Foment, m’he posicionat de manera clara i transparent. Però també és veritat que la lleialtat i la complicitat institucional han jugat un paper clau en tot el procés.

El resultat de tot això, com deia al principi, és que els camions de gran tonatge ja circulen, de forma temporal, per l’AP-7 i hem posat fil a l’agulla, gosaria dir que de forma definitiva, al desdoblament de la N-II. Perquè igual que a la majoria de la gent que circula per una carretera probablement li importa poc de qui és competència aquella via, la Generalitat ha de tenir poder, i influència, per actuar allà on faci falta, de manera ràpida i eficaç, i sempre en benefici de les persones i les empreses del país.

Per tant, a partir d’aquest compromís inherent del Govern amb les necessitats del territori, valia la pena que la Generalitat col·laborés econòmicament en l’aplicació de les bonificacions pels camions a l’AP-7? No en tinc cap dubte que la resposta és afirmativa. Hem articulat aquesta mesura a partir d’un objectiu absolutament prioritari i irrenunciable, que és el de la seguretat viària. Suportar més de 4.000 camions diaris en una carretera sense desdoblar, amb trams amb obres a mig fer, multiplicava el risc d’accident i només cal repassar les estadístiques per certificar que la realitat era humanament inaguantable. Només aquesta raó, recolzada pel gir en positiu que ha donat l’accidentalitat a l’N-II en aquest mes i mig llarg de restriccions, ja ho justifiquen. El risc zero és evident que no existeix, però l’obligació com a administració és fer el màxim possible per minimitzar-lo.

Però és que, a més, hi ha un segon argument de caire més econòmic. La mesura, necessària, no podia castigar un sector econòmic estratègic pel país com és el del transport. Amb les bonificacions del 35 i el 50% no es produeix perjudici econòmic en els transportistes, i amb les mesures de flexibilització per carregar i descarregar o accedir als serveis a peu de l’N-II, poden desenvolupar les seves tasques i necessitats amb normalitat, protegint també els interessos del comerç i l’hostaleria.

Sóc conscient que tenim per davant una tasca ingent perquè aquesta mesura no es quedi en una història inacabada i cristal·litzi en la solució definitiva. Però no puc evitar recordar aquella “Girona grisa i negra” que tan bé van definir l’any 1972 Narcís-Jordi Aragó, Jaume Guillamet, Just M. Casero i Pius Pujades, amb l’N-II ja en el punt de mira de les reivindicacions socials. En els últims 40 anys, la demarcació de Girona ha agafat molt color, però l’N-II és encara la cicatriu grisa que tot just comencem a guarir. Confio en què aviat serà imperceptible en el nostre excepcional mapa cromàtic, sinó volem que ens pugin els colors.

Aquest dissabte vaig tenir ocasió de visitar la casa Bofarull, de Josep Maria Jujol, als Pallaresos. De la mà d’arquitectes com Jujol, com el seu mestre Gaudí, de pintors com Dalí, Tàpies o Sert, de polítics com Francesc Cambó, Jordi Pujol o Pasqual Maragall, de metges com Josep Trueta o els germans Trias i Pujol o els Barraquer, la història recent ens recorda que en la mesura que els catalans hem fet del nostre projecte col·lectiu un repte per a guanyar el desafiament de la modernitat, hem aconseguit brillar amb llum pròpia i ser reconeguts en el concert de les nacions.

Els catalans i especialment els catalanistes, quan hem estat modernitzadors, regeneracionistes i compromesos socialment hem esdevingut imparables, individualment i social.  Milers de ciutadans que ens han precedit han somiat i treballat per un país modern i excel·lent. Gairebé sempre, és cert, aquest projecte d’excel·lència i modernització l’hem imaginat en el marc dels pobles d’Espanya i fent del diàleg i el respecte a la diversitat els nostres principals estandarts. Més enllà de fatxenderies com l’extensió de la xarxa d’alta velocitat, com el rosari d’aeroports sense avions o d’autovies sense cotxes, existeix però avui una agenda de modernització a Espanya? Qui la lidera? Amb quins desafiaments? Els oferiments de diàleg i les mostres de complicitat recents en què s”han traduït?

Més enllà dels greuges objectius i la desoladora incomprensió que l’estat infringeix als catalans, el motiu principal per exercir el dret a decidir i fer-lo en la direcció secessionista és el dret legítim i irrenunciable a poder rependre el camí del progrés i la modernització, un recorregut que salta a la vista que de la mà de l’estat espanyol esdevé difícilment imaginable, per no dir impossible. Els homes i les dones excel·lents que ens han precedit ens insten a seguir les seves passes, a ser honestos i confiar en la nostra pròpia capacitat de construir un país millor. Si els espanyols prefereixen viure embardissats en l’especulació, el clientelisme i l’ètica de la picaresca per ells faran! No tenim perquè ser-ne còmplices ni corresponsables. Els nous desafiaments dels segle XXI ens esperen!

Diari de Girona.

Catalunya és principalment un país de muntanyes, com bé assenyalava Pau Vila en la introducció de l’Assaig de geografia humana de la muntanya, elaborat a mitges per Raoul Blanchard el 1925. Un text que podem considerar ja clàssic i que descriu una realitat, en la seva vessant humana, que ha canviat enormement amb el pas del temps. Ja des de l’època de Vila, el gran geògraf català del segle XX, existí un propòsit que es trobava a la base de l’ideal noucentista de la Catalunya-ciutat; un propòsit que va resumir molt bé el conseller Joan Vallès i Pujals amb el lema “Cap poble sense camí, sense telèfon, sense llum elèctrica, sense aigua potable”. Vallès, un home de la Lliga, va voler traduir el seu lema en fets mitjançant el malaguanyat Pla d’Obres Públiques de 1935. Calia que “el dret a la ciutat” s’estengués arreu del país, fos a la plana, al litoral o a l’alta muntanya, mitjançant un seguit d’actuacions en obra pública. L’autonomia de Catalunya havia de servir per a això: una eina de construcció nacional en el sentit més pràctic i noble del terme, que no és altre que dotar el territori d’un seguit de serveis i infraestructures perquè els seus habitants puguin desenvolupar-se i prosperar.
El llarg hivern del franquisme va significar una aturada de tots els propòsits que, des del catalanisme, s’havien anat formulant i sovint executant. La tasca va quedar incomplerta i no és fins a la recuperació de l’autonomia, el 1977, que es reprenen els treballs. De seguida que és possible, s’aproven un seguit de lleis per part del Parlament de Catalunya que tenen com a rerefons la noció d’equilibri territorial.
Una d’aquestes lleis és la Llei 2/1983 d’alta muntanya, centrada en revertir la regressió, en termes socioeconòmics i demogràfics, que aleshores patien les zones de muntanya de Catalunya. La diagnosi era clara: la muntanya catalana, amb les seves particularitats físiques i humanes, patia d’un fort despoblament, d’un baix nivell de renda per càpita, d’un empobriment humà i cultural, d’una dependència absoluta de l’agricultura o d’una insuficiència en la dotació de serveis públics i equipaments, entre d’altres. L’objectiu manifest era assegurar unes condicions de vida adequades i fomentar el desenvolupament a les zones de muntanya.
Per aconseguir-ho, es van crear noves estructures administratives, el consells comarcals de muntanya (embrió del que després foren els consells comarcals de les 41 comarques catalanes); un òrgan de consulta i assessorament, el Consell General de Muntanya; i eines de planificació adhoc, els plans comarcals de muntanya, entesos com els instruments bàsics per al desenvolupament i l’aplicació de la política de muntanya. Evidentment, els plans determinaven un seguit de mesures i inversions públiques, la suma de les quals, en aquest període de 30 anys, han arribat a la xifra de 3.919 milions d’euros.
Ara, en ple 2013, podem constatar que les comarques de muntanya han canviat molt, fins al punt que les motivacions de la llei del 1983 han quedat obsoletes. La suma de les actuacions de l’administració, juntament amb el canvi de pautes econòmiques, socials i culturals, han provocat que l’escenari socioeconòmic de la muntanya catalana hagi fet un tomb. Ja no hi ha retrocés demogràfic, sinó guany de població. Una població que s’ha rejovenit i ha guanyat poder adquisitiu. No en va, la renda per càpita de les comarques de muntanya és superior a la mitjana catalana. El turisme ha substituït a l’agricultura i la ramaderia com a motor econòmic, canviant la fisonomia d’un paisatge, natural i cultural, que s’ha revaloritzat i esdevingut també factor de competitivitat. Pel que fa a la dotació de serveis i equipaments, hem vist com s’equiparava a la del conjunt de Catalunya. L’evolució global ha estat positiva, cosa que no significa que no hi hagi problemàtiques a resoldre: el cofoisme no és mai opció. Encara queda feina per fer, com ara en estendre la connexió en banda ampla a Internet.
Que la realitat hagi canviat implica que també cal canviar les regles del joc. És necessari repensar quina ha de ser la política de muntanya i les eines necessàries per afrontar els reptes del segle XXI. Per començar, una reforma de la llei sembla ineludible, tot emmarcant-la dins d’una renovació a fons del conjunt de lleis territorials de Catalunya. És una tasca que s’ha de fer amb la màxima concertació, tot escoltant atentament totes les parts implicades. En la línia del principi de cohesió territorial que s’ha formulat des de la Unió Europea, hem de saber establir estratègies de desenvolupament territorial concretes per cada lloc i actuar de manera àgil i flexible. Potser ja no calen plans rígids i burocratitzats sinó projectes concrets que facin una funció tractora.
Ara com ara ens trobem a l’inici del procés de definició de la futura política de muntanya de Catalunya, el qual, repeteixo, requereix de les aportacions i participació de tots els actors implicats. La prioritat última ha de ser generar i atraure activitat econòmica i llocs de treball a les comarques de muntanya. D’aquesta manera, aquestes comarques tindran una població resident viva i seran capaces de maximitzar els actius territorials del lloc, sempre dins d’un marc d’innovació i de sostenibilitat. La suma d’antics i nous principis inspiradors es trobarà a la base d’una nova política que podem anomenar vintiuncentista. En base a un relat unitari de país, les antigues perifèries són i seran més centrals.

Setmana intensa a l’entorn del corredor mediterrani. Per fi, totes les administracions semblen decidides a deixar enrere la decimonònica planificació d’infraestructures amb criteris estrictament polítics i passar a prioritzar aquelles inversions amb una clara rendibilitat social i econòmica.

El corredor natural entre la península i la resta d’Europa intuït des dels temps dels romans a través de la via Augusta, augurat com a estratègic pel Banc Mundial ja en els anys seixanta, per fi compta amb sòlids aliats, entre la societat civil i els agents governamentals, fins i tot espanyols. Si convenim que el nostre món és el món, si estem decidits a vertebrar l’arc mediterrani com a una de les megaregions més pròsperes i obertes del planeta, planificar carreteres i trens amb vells criteris nacionalistes fa riure. En una setmana amb intensa activitat en favor del corredor, amb reunions amb les principals empreses que hi operen, amb la creació de l’Observatori del Corredor Mediterrani –des del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya– i l’anunci i la licitació de noves obres al Port de Bcn, entre Vandellós i Tarragona per part del Ministeri, avui a Peníscola, l’Institut Ignasi Villalonga (www.iivee.org) s’ha posat en mans d’Antoni Serra Ramoneda.

A més, regal inesperat, he conegut personalment Isabel Bonig, consellera d’Obres Públiques del govern valencià, una dona forta i amb valors, decidida a regenerar la política, també des del PP. Tot plegat, raons per a l’esperança! Veurem.

Amb Isabel Bonig a les jornades de Peníscola.

Exigència dels nostres temps moderns, avui us presento els meus ingressos i patrimoni, en un gest de transparència (o de pornografia). Tot depèn de la cultura política que s’ho mira.

• Habitatge en propietat a Figueres adquirit  el 2006  amb un  valor cadastral  de 29.004 €

• Vehicle BMW sèrie 1 adquirit 2006

• Habitatge en propietat a Figueres adquirit el  2010 amb un  valor cadastral  de 69.787  €

• Pàrking en propietat a Figueres adquirit el  2010 amb un valor cadastral de 6.300 €

• Retribució anual bruta de conseller 108.576,84 € ( amb 2 pagues extraordinàries)

• Import en comptes corrents per valor de  9.513 €

• Plans de pensions i d’estalvi per valor de 34.604 €

A propòsit de la meva sortida com a alcalde de Figueres i de la meva incorporació al Govern de la Generalitat que presideix l’Artur Mas, un alt funcionari municipal em regala un fragment de “Els deu mil” de Xenofont, on aquell vell atenenc convencé als grecs abatuts per la guerra i les injustícies, que els temps dels pactes amb el Rei s’havien acabat, que el descoratjament havia de quedar enrere i que, mortals com som calia procurar viure “bellament”, que vol dir servint els ideals més nobles, única recepta, a més, per arribar a vells i ser realment feliços. M’agrada..

I què és Nadal sinó el dia en què, per unes hores, els xais s’imposen sobre els llops o, millor encara,  com anunciava Isaïes, el moment en què el llop conviu amb l’anyell, la pantera jau amb el cabrit, el vedell i el lleó mengen junts!
Arracerat a casa, amb la taula perfectament parada des del matí, esperant els convidats, rememoro commogut, els darrers sis anys de la meva vida, al servei de la gent de Figueres, que tant m’ha donat i als qui he procurat correspondre.
Com cada any, avui he visitat l’Hospital, el sòciosanitari, l’Asil Vilallonga i el menjador social, refugi dels pobres de solemnitat, als qui he saludat fraternalment, jo, que també sóc un pobre de Jahvé. Què és el Nadal, pensava mentre els mirava? El dia, en què els xais conviuen amb els llops! Bones festes!